És el futur, amic!

El clàssic teorema dels micos infinits superat, ja, per la intel·ligència artificial

Acabe de llegir Oficio de lance. De como llegué a comer, incluso bien, del periodismo, Libros.com, d'Emili Piera. Unes «memorias profesionales», com diu ell mateix, d'un bon periodista que ens conta què i perquè i quan i com i a on i qui del periodisme valencià i espanyol com ell l'ha viscut els últims quaranta anys. Emili, amic i col·laborador de Levante-EMV, amb el que ell diu un «mixto de relato i juicio (¿final?)», deixa constància que és un periodista vocacional que no pot deixar de contar el que succeïx i, a més, és dels que vol contar el perquè i el per a què passa el que passa. Ja en este segle, i dins del revol que produí la publicació de les filtracions de WikiLeaks, Emili va creure que encara hi havia periodisme com cal fent bé el seu treball «Aún valia la pena comprobar, valorar, y establecer criterios, fijar el algoritmo que expresa la actualidad».

Sent haver de sembrar el dubte, Emili, però el futur del periodisme, i de l'escriptura en general, l'algoritme que donarà el cop fatal, el poden haver obtingut ja uns investigadors d'intel·ligència artificial.

OpenAI, una companyia que promou la investigació en intel·ligència artificial amigable i sense ànim de lucre, estava provant un nou software per a predir la següent paraula mentre escrius. El cas és que ho feia tan tan bé que els investigadors arribaren a espantar-se perquè imitava molt i molt bé l'escriptura humana. Decidiren parar el projecte i avaluar els danys que podia arribar a causar, «alliberar-lo fora perillós» digueren.

El periòdic anglés The Guardian accedí al GPT-2, el nom del programari, i va provar amb la primera línia del llibre 1984 de George Orwell: «Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze». El programa va recollir el to de l'extracte i va continuar amb una miqueta de ciència-ficció distòpica pròpia «Estava en el meu cotxe camí a un nou treball en Seattle. Li vaig posar gasolina, vaig ficar la clau i després el vaig deixar marxar. Em vaig imaginar com seria el dia. Cent anys a partir d'ara. En 2045, vaig ser professor en alguna escola en una zona pobra de la Xina rural. Vaig començar amb la història xinesa i la història de la ciència».

The Guardian li va subministrar quatre detalls d'un tema i el programa li facilità una notícia falsa però versemblant, i segons el periodista Alex Hern, del The Guardian, l'acabà en 15 segons.

Els investigadors d'OpenAI haurien d'haver exclamat, com Arquímedes, Eureka! Amb l'alegria que se sent per haver trobat o aconseguit allò que buscaven i més, però no. Ara intenten que abans de lliurar el programari es debata si convé fer-lo accessible i establir directrius ètiques en l'elaboració de projectes futurs d'intel·ligència artificial.

Si això, ara o més avant, cau en males mans, i caurà sense dubte, vorem un fordisme en la comunicació que empapussarà consumidors amb paladar de llanda.

Publicat en el diari Levante-EMV, 29-3-2019

El sabó, arma de sedició

El sabó, arma de sedició

Estic molt content de vore que, després de molts anys, ha baixat la mitjana d'edat en una manifestació. Doblement content perquè eren moltes les dones joveníssimes que s'afegien, espontàniament i sense que les arrastrara ningú, a manifestar-se el dia 8 de març, per a rebutjar la violència, l'opressió i l'autoritarisme del patriarcat. Exigien igualtat de gènere en defensa pròpia… i nostra, dels hòmens, que segur que n'eixim beneficiats. Valentes i sense por. Benvingudes al món real de veritats variables.

En este món trobareu inevitables barsagues, com ara Enric Millo, exdelegat del govern espanyol en Catalunya, que en el juí als sobiranistes catalans va relatar el conte de la «trampa del fairy». ¡Paciència! Segons Millo, el dia del referèndum, algú va anar abocant sabó Fairy en les entrades dels centres de votació amb la despietada intenció de fer que s'esvararen policies i guàrdies civils i quan redolaren per terra patejar-los.

John Carlin, columnista del diari La Vanguardia, no se'n sabia avindre: «no he vist mai cosa més absurda. Però el millor, o més aviat el pitjor, el que se'n porta la medalla d'or a la ridiculesa, és que aparentment a Espanya molta gent es pren el fairy tales (conte de fades) del senyor Millo de debò». En Catalunya, ben al contrari, han fabricat tota classe de memes –#latrampadelfairy– per a ridiculitzar la rondalla de por del senyor Millo –si li demaneu «fairy Catalunya» el buscador vos tornarà tota classe d'ocurrències sobre el cas.

Per acabar-ho d'afinar, l'arxiver de la Seu d'Urgell, Lluís Obiols, ha fet saber que està treballant en un manuscrit de Jeroni Grau, del 1570, ple de tàctiques i tècniques de guerra i entre altres les d'aplicació a una batalla naval. «La novena [diu Grau] és que tingan molts vasos y bótes plenes de çabó per, al temps de la pelea, lançar-lo en la nau dels inimics, perquè lo paviment d'ella sie lúbrico y alizant, de manera que lo inimic no puga caminar ni córrer a plaer per la fusta y, axí impedits, sien millor vençuts», i com poden suposar la troballa ha provocat la hilaritat en les xarxes.

¡La perfídia catalana no és cosa d'ara, senyor Millo! En 1432 salpà de Barcelona el rei Alfons el Magnànim amb una flota de guerra. El cronista i capellà del rei, Melcior Miralles, fa un detallat inventari dels armaments i materials d'a bord i ja esmenta l'arma secreta catalana: «Portava .X. mília ladrioles [vidrioles], totes plenes de calchs viva e de sabó mol». El sabó moll, i la calç viva, eren armes de guerra habituals ja en el segle XV i ara, a més, sabem com i per a què les usaven. Els pèrfids habitants de la Catalunya actual només han canviat la vetusta «ladriola» per la moderna botella de plàstic.

Ara no sé si he contribuït a aportar proves de l'ús d'armes l'1-O o a fer córrer les sonores carcallades que en les xarxes es fan i es desfan.

Publicat en el diari Levante-EMV, 15-3-2019

Procés i Ninot en febrer

Ninot d'Eugenio Merino i Santiago Sierra

Fidel Cadena –fiscal en el procés que es ventila en el Tribunal Suprem, contra els soberanistes catalans– ho ha deixat clar: «Segovia no es de los segovianos ni Zaragoza de los zaragozanos. Ni Catalunya sólo de los catalanes separatistas, sino de todos». A això en el meu poble li diuen traure les escriptures. Allarguem l'especulació: ni Europa dels europeus, ni el món dels seus actuals habitants. ¿Per què el fiscal Cadena no se centra en exposar i provar els fets i no en dissertar sobre la propietat del sol?

I no és l'únic que divaga. Vist, perquè ho hem vist i escoltat, que no hi ha manera de provar la violència en els fets jutjats els fiscals modelen el relat cap a la ficció: demostrar la «previsible violència». La possibilitat de violència és per ella mateixa violència, ¡ooooh! És per això que el fiscal Jaime Moreno pregunta a Jordi Cuixart: «¿Hubo pocos incidentes para lo que podía haber pasado?». Encara com els han pillat quan anaven a cometre violència i preventivament els han detingut i empresonat, i se suposa que ara els jutgen. ¡Maedeusenyor! Acabe d'escriure cinc voltes la paraula violència, ara sis, ¿serà això, ara ja set, violència? ¿No els recorda la policia Precrim de Minority Report?

Cada dia, els encausats, eixint de la sala del Tribunal Suprem es tiren als ulls un fragment d'un salm, en llatí, que diu: «Sentencia tu mateix la meua causa i mira qui té raó». És el clam d'algú acusat injustament que s'adreça a la divinitat esperant justícia, perquè de la humana no n'espera. Ni l'Oriol Junqueras, que sap llatí i creu en el Déu dels cristians, confia en la justícia divina exclussivament, ¡seria una temeritat! Els ha faltat escriure a l’entrada de la sala un text de Dant «Lasciate ogni speranza voi ch'entrate», no siga cas que els acusats es facen il·lusions. 

Atrevit com soc done per fet que es dictarà una sentència condemnatòria i el cas acabarà en un tribunal europeu. No ho soc, però, més que el Rei d'Espanya que també ha ficat cullerada en l'olla que bull en el Suprem.

Voler resoldre amb pleits el que han de solucionar amb política i trellat no pot acabar bé. Per a desgràcia general, els jutges «suprems» són com els que apareixen en el capítol LI d'El Quixot i no hi ha un Sancho, governant Barataria, que superant la lògica legal i apelant al sentit comú, a l'empatia i a fer el que és millor per als seus semblants, dicte humilment sentències.

Per cert, Felip VI té enguany ninot en ARCOMadrid 2019 ¡quin luxe! L'obra es diu Ninot i li ha xafat a Renfe la repercussió i el protagonisme de la peça que exposa, una porta d'un vagó de tren de rodalies amb un grafit, que la publicitat de l’empresa valora en quinze milions d'euros #LaObraMasCara.

Post scriptum: Em quede molt despagat obrint cada dia el diari Levante-EMV i no trobant-hi la columna d'Emili Piera. ¡Emili fa buit!

Publicat en el diari Levante-EMV, 1-3-2019