En el principi algú va escriure, en idioma accadi, sobre fang, una història. Era la primera història escrita, l’Epopeia de Guilgameix (o Gilgameš), fa d’això uns 4.700 anys.
Després s’han escrit altres històries, la Bíblia, l’Alcorà, igualment anònimes, que li deuen trossos de trama i ordit. Tampoc no sabem amb certesa l’autor de la Ilíada, ni el de l’Odissea, que atribuïm a Homer. Els qui vingueren després ja repetien, interpretaven o enredraven les històries al gust del seu temps. D’això ara en diuen plagi. Sense ser exhaustiu, han plagiat: Virgili, Dant, Jaume Roig, Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Diderot, Valle Inclán, Eco, Josep Pla, entre moltíssims altres més.
No sabem de cap càstig diví als plagiaris, ni tampoc cap condemna a l’Infern per part de Dant en la seua Divina Comèdia. En un principi l’únic càstig fou fer passar vergonya a qui gosava copiar sense demanar-li cap contrapartida o regalia. Al remat, «tout le monde imite», va dir Louis Aragon, condescendent, quan ja el capitalisme havia establit el © copyright —a partir de l’aparició de la impremta i la comercialització de còpies— com a defensa dels drets de l’impressor-editor.
En la línia de «tot el món imita» ha aparegut un grup d’escriptors espanyols que renuncien, ja d’entrada, a l’estricta originalitat en la seua obra per a escriure imitant l’estil i les maneres del seu autor, o autora, preferit. L’any passat publicaren el seu manifest fundacional, Los escritores plagiaristas, defensant la còpia com una nova forma d’originalitat i discutint la figura de l’autor. Són gent jove i potser no han sentit parlar de la conferència de Michel Foucault «Què és un autor» ni de les teories estructuralistes, Roland Barthes, sobre prescindir de l’autor original. Ja m’agradaria a mi tornar a la meua joventut i rellegir aquelles sublims collonades. Estos xicots acabaran treballant de negres per al famós a qui plagien, ¿què vos jugueu?
Personalment estic expectant, a vore què queda després de fer fotocòpies de fotocòpies de fotocòpies. I, com diu Joan Fuster, «I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal —i tants més!— han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys ‘pecaminós’ del que ens imaginem?». ¡Ahí volia jo arribar! I m’explique.
A punt de jubilar-me els meus companys i companyes del treball m’han sorprés amb un regal de comiat: un socarrat. Hi han tallers que te’ls fan per encàrrec, a un, dos o tres colors i tries el motiu clàssic que més t’agrada. En el meu un barco, de vela llatina, com volent recordar-me que encara estic en la travessia cap a Ítaca. Han afegit una llegenda: «Vicent Ferri és la mesura de totes les coses». —T’hem adaptat l’aforisme de Fuster —em va dir el més comboiant. —Que ell se’l personalitzà —li vaig dir— d’una frase de Protàgores. Adaptem, com sempre, el que hi ha per als nostres propòsits i afanys. Em complau que m’hagen encertat el regal, participe de l’escepticisme i relativisme de tots dos autors.
Publicat, Levante-EMV, el dia 26 d'octubre de 2018
