Dickens, una lectura de sempre

El somni de Dickens, de Robert W. Buss 

Li confesava Mercé Rodoreda a Montserrat Roig que la novel·la “ha de reflectir la realitat però hi ha d’haver una part de fantàstic, d’irreal. I ha d’ésser poètica. Hi ha novel·les de [Charles] Dickens que semblen actuals; el principi de David Copperfield, per exemple. Quanta poesia que té!”. La fascinació de la Rodoreda per l’autor anglés la compartiran més autors nostres que, per edat, degueren llegir Dickens en les versions catalanes de Josep Carner i Pau Romeva d’abans de la guerra. Els qui hem vingut immediatament després d’aquella generació l’hem llegit traduït al castellà, un idioma que no necessitava del gran esforç de construcció de llengua que en va fer Carner. Massa lírica i massa provatures, pensa Jordi Llovet però, que acabaren construint una narrativa allunyada del Dickens original.

La lectura del David Coperfield o el Pickwik, bolcats al català en els anys trenta, no foren cap impediment per a què Maurici Serrahima se’n fera una idea clara de la seua vitalitat narrativa. Serrahima en 1969, quan acaba de llegir Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, li s’antoixa que aquella explèndida novel·la “em fa pensar en alguna cosa com el que podria haver estat l’Odissea, o la mateixa Biblia … si hagessin estat escrites amb la mena d’impuls creador personalíssim amb que Dickens escriví el Pickwik”. Uuummm! Cert i segur que aquelles joies de la ficció haurien guanyat en mans de Dickens.

Hui celebrem la diada del seu 200 anniversari. Quan va morir algú li va retre un últim homenatge i li escriví l’epitafi “Estimà al pobre, miserable i oprimit”