Era divendres, finals de maig. La calor de la primavera havia tornat, i si treballes com a depiladora encara es nota més. La Maria estava cansada. Era una tarda de força feina. No paraven de venir dones peludes. Per què no venia alguna a fer-se les ungles? Tot i que preferia dones que homes de pèls gruixuts i resistents. Buff, li feia mal el braç de tant estirar les tires amb cera, sort que ja no treballaven amb cera calenta. La senyora d'ara no xerrava. Li anava bé treballar en silenci, així no havia de forçar la veu, i podia fer un descans mental, però aquell divendres li apareixia la Sandra al cap. No hi havia dret el que li havia passat!
Coneixia la Sandra des del novembre. En aquests mesos havia demostrat ser bona companya, excel·lent treballadora i gran persona. Però semblava que totes aquestes qualitats no eren valorades per la bruixa de la madam. La madam era la Magdalena, la propietària d'una cadena de locals d'estètica. La madam era tot el contrari de la Sandra, una persona abominable que no havia pencat a la vida, i que no tenia cap idea sobre motivació ni empatia. Avui mateix havia vingut a donar la bronca sobre si gastaven masses papers per treure la cera freda. No volia qualitat de cara al client? Histèrica! Sempre amb aquell to de veu irritant i despectiu. També li havia dit que demà dissabte havia d'allargar horaris. Una altra tarda de dissabte sense les nenes. Almenys no l'havia avisada cinc minuts abans...
El delicte de la Sandra era que es casava al juliol, i clar, la madam no estava disposada a pagar-li els quinze dies de permís. La Maria va sonriure contemplant la seva silenciosa clienta.Una altra dona amb cames com noves. Eren unes cames llargues realment maques. La seva feina era molt satisfactòria. No era només fer fora els pèls, gràcies a ella, aquelles dones podien tornar a lluir els seus cossos alegres sentint-se sensuals, esperant notar el tacte de les mans dels seus amants.
La Maria va rebre una altra peluda. Aquesta era poc peluda de cames, però portava unes aixelles estil goril·la! Però ella la lliuraria de ser la protagonista de "El llibre de la selva" Aquella noia seria la reina de la platja dissabte! Va pensar en la Sandra. Ella també podria anar a la platja dissabte, però segurament preferiria seguir depilant dones i poder cobrar a final de mes. No tenia atur. Amb quina il·lusió havia de casar-se? Ella s'havia esforçat sempre. Es mereixia seguir treballant. Oficialment havia acabat el seu contracte temporal. Però la feina seguia, i la madam ja estava entrevistant altres noies. Aquella dona només volia esclaves. Una clienta sindicalista li havia comentat que hi havia un frau de llei , que denunciés, però bé, no sortia a compte pagar advocats per una indemnització de sis mesos. El cap de la Maria seguia "Quina merda de protecció tenim els treballadors! Buf, quins pèls més resistents a l'aixella! Quina calorada!"
Divendres passat, la Sandra tenia visita al ginecòleg de l'ambulatori a la tarda. Feia mesos que tenia aquella hora. Ella treballava de matí, i a les dues, la madam li va dir que havia de quedar-se perquè es preveia feina. Sempre que els hi demanava, es quedaven a fer hores de més, que després la madam pagava per sota de preu de conveni, segons els havia comentat la sindicalista; però aquell dia, la Sandra havia d'anar al metge, era important anar-hi. Li va explicar, però la madam només va dir " Tu mateixa".
Dimecres acabaven els sis mesos de contracte. La madam va aparèixer a última hora, les va juntar a totes lluny les clientes, i llavors li va dir a la Sandra "Jo també vaig ser jove, i sabia perfectament si em convenia més anar al metge o a treballar" Portava els papers amb la quitança. Encara veia les llàgrimes rodolant per la cara de la Sandra. Recordaca com va anar a abraçar-la, però la madam l'havia aturada. "Torneu a treballar totes! Ella ja no cal!"No havien replicat. La por a perdre la feina. La por als rebuts de les factures....No van defendre la Sandra. Eren tan miserables com la madam.
Va venir una clienta que volia ungles. Quin descans pels braços canviar de moviments! Eren les vuit. El divendres s'acabava. Faltava un dur dissabte, però després vindria el diumenge i podria passejar amb les seves filles. "Les feines ja no permeten tenir una vida personal." va dir sense adonar-se en veu alta. La clienta de les ungles va recolzar la seva opinió. A la seva empresa, no permetien ni estar malalt. La seva companya havia estat acomiadada per tenir una forta grip d'una setmana i al mes següent una forta lumbàlgia de tres dies...
divendres, 25 de maig del 2012
divendres, 18 de maig del 2012
Lluna plena de maig
Es una llum llunyana, però a l'hora potent. Amb prou força per travessar el cel i reflectir-se en el mar calmat. Només cal seguir endavant, no aturar-se, no capficar-se...
(Aquesta foto la vaig fer el 6 de maig pel Maresme. Ja sabia que al juliol "provisionalment" em quedaria sense feina, però venia feliç de cantar i actuar, i contemplant la lluna plena de maig, em vaig esperançar.)
dissabte, 12 de maig del 2012
Hecatombe final
No sé si explicar aquí la següent desventura podria servir per aturar-la. En tot cas, em proposo no escriure més sobre desventures. En tot cas n'admeto d'inventades, però vull deixar enrera a les de protagonistes reals.
La mateixa setmana de Sant Jordi, el divendres, el gerent de la nostra empresa va comunicar al comitè d'empresa una notícia que els va deixar petrificats. El 100% de la plantilla susceptible de ser afectat per un expedient de suspensió entre 1 de juliol i 31 de desembre. Els que cridessin per treballar durant aquest periode, reducció del 20% de sou i seguint amb 100% de jornada. Per sort jo tinc poques possibilitats de ser cridada.
Bé, no vull donar detalls sobre quina és la meva empresa. Potser algú de vosaltres ho sap, però us demano sigil. Segurament després vindrà un acomiadament col·lectiu de bastants de nosaltres. M'imagino que arribant a desembre. I de mentres una agonia d'atur cobrant menys,sense saber si buscar feina, esperar a si canvien les coses, o esperar cobrar la indemnització.
Jo crec que es volen desfer del meu departament, però tampoc ho sé. Encara no hi ha gaire informació. Dimecres presenten papers i s'inicien els 15 dies de consultes. Potser finalment les condicions no són tan desastroses, tot i que la nova reforma laboral dóna tantes possibilitats a les empreses.
Per sort jo volto bastant, i així desconecto de veure les cares tristes, les ploroses, les rabioses, les decebudes, les que pateixen insomni, angoixa...Hi ha un ambient desquiciat. Avui hi ha hagut una llarga assemblea de treballadors. Alguns atacs,discussions, desconfiances, pors... També alguna bona proposta. Persones vençudes, d'altres guerreres, altres callades creient que així se salvaran. Tot és força complicat!
Però avui és divendres i vull gaudir del meu cap de setmana. Com deia l'Escalata "Demà ja pensaré què faré" O millor, "ho pensaré dilluns".
La mateixa setmana de Sant Jordi, el divendres, el gerent de la nostra empresa va comunicar al comitè d'empresa una notícia que els va deixar petrificats. El 100% de la plantilla susceptible de ser afectat per un expedient de suspensió entre 1 de juliol i 31 de desembre. Els que cridessin per treballar durant aquest periode, reducció del 20% de sou i seguint amb 100% de jornada. Per sort jo tinc poques possibilitats de ser cridada.
Bé, no vull donar detalls sobre quina és la meva empresa. Potser algú de vosaltres ho sap, però us demano sigil. Segurament després vindrà un acomiadament col·lectiu de bastants de nosaltres. M'imagino que arribant a desembre. I de mentres una agonia d'atur cobrant menys,sense saber si buscar feina, esperar a si canvien les coses, o esperar cobrar la indemnització.
Jo crec que es volen desfer del meu departament, però tampoc ho sé. Encara no hi ha gaire informació. Dimecres presenten papers i s'inicien els 15 dies de consultes. Potser finalment les condicions no són tan desastroses, tot i que la nova reforma laboral dóna tantes possibilitats a les empreses.
Per sort jo volto bastant, i així desconecto de veure les cares tristes, les ploroses, les rabioses, les decebudes, les que pateixen insomni, angoixa...Hi ha un ambient desquiciat. Avui hi ha hagut una llarga assemblea de treballadors. Alguns atacs,discussions, desconfiances, pors... També alguna bona proposta. Persones vençudes, d'altres guerreres, altres callades creient que així se salvaran. Tot és força complicat!
Però avui és divendres i vull gaudir del meu cap de setmana. Com deia l'Escalata "Demà ja pensaré què faré" O millor, "ho pensaré dilluns".
dimecres, 9 de maig del 2012
Sant Jordi desventurat
Era diumenge, preludi de Sant Jordi, feia sol. Un dia ideal per passejar pel mercat de Sant Antoni si estàs a Barcelona.
En Wow i jo vam agafar el bicing. Jo em sentia una mica com flotant. Seria la primavera? M'afectava de nou el pòl·len? O m'havia baixat la tensió? Un cafè amb llet i una pasta podien ser una solució, però el meu cap volava. Hi havia molta gent. No es podien veure bé les parades. Em veia ascendint cap el cel i contemplant Barcelona sota els meus peus.
No vaig levitar, però de tornada en bicing vaig marejar-me que quasi no arribo. Estalvio explicar-vos la tarda de vòmits que vaig passar. La febre pujava. No podia anar a treballar dilluns, ni tampoc podia celebrar Sant Jordi, no podria fer un passeig per Barcelona amb en Wow com havíem planejat.
Dilluns, Catalunya es va vestir de festa. Les parades de roses i llibres esperaven alegres ser envoltades de gent. En canvi jo no tenia esma de res. Dormia i dormia. Vaig enviar en Wow a fer un reportatge fotogràfic del matí, del qual va tornar amb una rosa solidària, i de la tarda per Plaça Catalunya i Rambles. Els seus ulls serien els meus.
Jo seguia dormint. Em sentia desventurada per no poder gaudir del dia. Seguien les desventures de la Khalina? Però pensant-ho bé, per veure la festa de Sant Jordi als carrers caldria esperar un any, però llibres sempre en venen a les llibreries, i l'amor es pot viure cada dia, es pot celebrar a cada instant, no cal esperar al 23 d'abril. Una grip intestinal em podia deixar aixafada però no aconseguiria treure'm el meu optimisme. Tinc l'amor de la parella, de la família, dels amics, de Blogville... tinc molt d'amor, cadascun de la seva manera particular. No em puc queixar.
Cada dia és Sant Jordi a la meva vida. Si tanco els ulls puc ensumar l'aroma de tots els pètals vermells de les roses que m'envolten. La seva fragància traspassa els porus de la meva pell donant-me força per seguir endavant. Un amor que m'acarona davant les pors i desventures que et porta la vida. Un amor que comparteix també les alegries. Un amor que m’empeny a emprendre noves aventures. Un amor real que a l'hora és vida.
En Wow i jo vam agafar el bicing. Jo em sentia una mica com flotant. Seria la primavera? M'afectava de nou el pòl·len? O m'havia baixat la tensió? Un cafè amb llet i una pasta podien ser una solució, però el meu cap volava. Hi havia molta gent. No es podien veure bé les parades. Em veia ascendint cap el cel i contemplant Barcelona sota els meus peus.
No vaig levitar, però de tornada en bicing vaig marejar-me que quasi no arribo. Estalvio explicar-vos la tarda de vòmits que vaig passar. La febre pujava. No podia anar a treballar dilluns, ni tampoc podia celebrar Sant Jordi, no podria fer un passeig per Barcelona amb en Wow com havíem planejat.
Dilluns, Catalunya es va vestir de festa. Les parades de roses i llibres esperaven alegres ser envoltades de gent. En canvi jo no tenia esma de res. Dormia i dormia. Vaig enviar en Wow a fer un reportatge fotogràfic del matí, del qual va tornar amb una rosa solidària, i de la tarda per Plaça Catalunya i Rambles. Els seus ulls serien els meus.
Jo seguia dormint. Em sentia desventurada per no poder gaudir del dia. Seguien les desventures de la Khalina? Però pensant-ho bé, per veure la festa de Sant Jordi als carrers caldria esperar un any, però llibres sempre en venen a les llibreries, i l'amor es pot viure cada dia, es pot celebrar a cada instant, no cal esperar al 23 d'abril. Una grip intestinal em podia deixar aixafada però no aconseguiria treure'm el meu optimisme. Tinc l'amor de la parella, de la família, dels amics, de Blogville... tinc molt d'amor, cadascun de la seva manera particular. No em puc queixar.
Cada dia és Sant Jordi a la meva vida. Si tanco els ulls puc ensumar l'aroma de tots els pètals vermells de les roses que m'envolten. La seva fragància traspassa els porus de la meva pell donant-me força per seguir endavant. Un amor que m'acarona davant les pors i desventures que et porta la vida. Un amor que comparteix també les alegries. Un amor que m’empeny a emprendre noves aventures. Un amor real que a l'hora és vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)