Visita a l'Illa Roja

Era una tarda d'agost. Vam anar cap a la platja de Pals. Vam aparcar dalt la pujada i vam baixar alegrement per un carrer amb forta pendent sense pensar en la tornada. La gent es banyava, prenia el sol, i els més atrevits es llençaven des d'una roca. Clar que suposo que tampoc calia ser massa atrevit. Hi havia una cua de nens, noiets i noietes, pares... Al costat  hi havia la cua dels familiars, fotògrafs del salt.

Nosaltres no vam saltar. Nosaltres vam seguir pel caminet de la dreta. L' Illa Roja ens esperava.

El sol ja no hi tocava, així que no hi feia calor. Era agradable jeure sobre la tovallola en aquella sorra que no cremava... Alguns nens jugaven mentre els adults xerraven. Els pares d'una família alemanya van obrir una ampolla de cava que van beure en dues copes de plàstic mentre contemplaven aquell idil·lic paisatge.

Uns joves van arribar amb càmera. I el que semblava increïble, un d'ells havia escalat fins dalt l' illa, i... estava saltant. Jo ho vaig trobar perillós. Però ell  va convèncer a un dels amics per pujar-hi.Tots els pocs que érem a la platja els miràvem... Segons explicava el xicot l'escalada era perillosa. Però que no passava res quan saltaves. Deia que tocaves terra amb els peus, però que no passava res si en arribar a l'aigua arronsaves una mica les cames.

Tots dos van nedar per pujar per arribar a la part de darrera l'illa. Un cop a dalt, l'amic no es va veure en cor de saltar. Anava mirant tots els possibles llocs des d'on saltar... però res. L'altre repetia que com era enginyer.Finalment, l'enginyer no sé com va tornar a baix, però el noi primer va saltar de nou... Quan vaig veure que emergia el seu cap de l'aigua vaig sospirar tranquil·la... Però va tornar a provar sort una altra vegada. Aquest cop acompanyat d'un xicot que pescava a les roques de la vora, que en veure'ls, va demanar-li consell sobre l'ascens. I apa, a patir dos cops més! Per sort ningú va prendre mal.

Ens vam banyar en l'aigua gelada i transparent. La gent anava marxant. Només quedava la família alemanya. Les seves filles adolescents jugaven a pales. Vam deixar-los per ells sols tota la platja. Ells van treure el cava de la neverata per brindar de nou.

Per acabar vull comentar que les fotos que he penjat són d'en Wow.

Seguint les petjades de la Rita

Després de llegir el post de la Rita, vaig quedar-me amb ganes de veure d'a prop aquell paratge tan suggerent. I just al cap de pocs dies, una tarda, en Wow ens va portar als nens i a mi a fer un passeig a l'Escala. Un cop allà  va dir, si de cas anem més cap a Empúria Brava.

Tot just vam aparcar al pàrquing de darrera de l'hotel de la Rita. Ens vam anar apropant fins veure'l pel davant. Hi havia molta animació. No era una tarda calurosa, però la gent estava alegre a la platja vora les dunes, sota parasols de palla.

Vam deixar enrera l'hotel.Vam agafar el passeig contemplant l'ambient de gent passejant, altres venint de la platja migvestits,en banyador, amb les tovalloles encara molles. Bicicletes amb grans, joves i nens a sobre, patins, fins i tot un patinet, cotxets de nens... Tothom estava content. Amb vambes o  xancletes o sandàlies... Pantalons curts, vestits estiuencs, pantalons fresquets... Ànimes contentes!

A la dreta tot de caletes, amb la gent relaxada a la sorra o l'aigua. Al fons,  la badia de Roses.

Seguint el passeig trobes a l'esquerra les runes d'Empúries . Escipió elegant saluda des de darrera les reixes. I a la dreta l'espigó helènic.

El trenet turístic va carregat de gent contenta.

Un mirador preciós al final del passeig. Estem a Sant Martí d'Empúries, un conjunt medieval deliciós. L'església fa sonar les seves campanes saludant-nos. Les terrasses acullen els turistes estrangers sopant, mentres els nacionals prenen gelats.

Emprenem la tornada. Més bicicletes, gent corrent, famílies passejant, parelletes enamorades de totes les edats... Se senten diferents idiomes, però tothom està content.

Les platges van buidant-se, però alguns encara hi segueixen. Tothom va al seu ritme. Aquí els rellotges no manen. Es estiu, són vacances i la Costa Brava és idíl·lica!

Llàgrimes de Sant Llorenç

(foto de google)












El papa Jaume va fer un dolç petó a la mama Helena. Com estimava aquella dona! Ja portaven setze anys junts! Però ell seguia boig per ella! Li agradava acariciar la seva pell suau després de fer l'amor. era la pell més suau que mai havia tocat.


El papa Jaume va somriure recordant quan el ventre de  la mama Helena va anar inflant-se. Cada dia li creixia més i més, fins que van néixer la Sandra i la Marta. Quina feinada!  Ara eren dues noietes de deu anys que dormien tranquilament a l'habitació del costat. La vida anava passant! Lluny quedaven les bogeries d'adolescència, però semblava que fos ahir quan l'Helena i ell, quan encara no vivien junts,buscaven els llocs més sorprenents per fer l'amor. I sempre al final aquell dolces carícies.

La mama Helena va fer un petó i li va dir Bona nit. Estava cansada. Sort que eren de vacances, perquè era la una de la matinada tocada. Les delícies de l'amor combinades amb fills acostumen a donar com a resultat nits de poc dormir.

La mama Helena li havia donat la mà mentre ja devia dormir. Però en papa Jaume, cosa estranya, estava desvetllat. Sentia el repicar del vent. Al terrat quelcom anava amunt i avall. I ells vivien al quart, sota terrat.

Va sortir al replà i va pujar les escales descalç. Si la mama Helena el veiés el renyaria. Va obrir el llum amb el perill de ser vist en calçotets i samarreta. Un cubell dels veïns es bellugava. Va posar-lo dins del safareig. Allà no molestaria .  Va tancar el llum i va sortir fora de nou. El cel era ple d'estels. Un estel fugaç  va passar!  Va ser tan ràpid que no va poder pensar cap desig! Caram un altre! Feia un vent fresc. Va baixar.

La mama Helena es va despertar en sentir-lo tornar. On eres?va dir obrint la lampareta. I en papa Jaume li va explicar que havia vist dos estels fugaços. Eren a l'època de les llàgrimes de Sant Llorenç. En papa Jaume deia que la següent nit anirien a veure'ls amb les nenes. Va somriure. " Vols pujar-hi, mama?" I la mama Helena va somriure. Fa fred? I ell va dir que podia anar amb la camisola que ja l'abraçaria. I els veïns? va interrogar ella. Ell va respondre segur que dormien.

Van pujar agafats de la mà silenciosos. La mama Helena va renyar al papa Jaume per anar descalç. No van obrir cap llum.  El papa Jaume va agafar per la cintura la seva dona mentre miraven al cel. Un estel! Ben ràpid una altra vegada! El papa Jaume no havia pogut pensar cap desig. Va fer un petó a la mama Helena. I ell es va perdre veure passar un altre estel.

El papa Jaume va desitjar estimar-se sempre amb la mama Helena, i en mig d'aquest pensament va passar un altre estel. No calien estels màgics. El papa Jaume sabia  des de que la va conèixer que el seu amor seria etern.

Desvestint el pis

Vaig anar desventint poc a poc el meu pis de Badalona. Com era abril ens vam endur les estufes elèctriques que no calien. Després vaig despenjar el quadre que em va regalar la Maria quan vaig fer 30. I el de la meva germana vestida per la sarsuela madrilenya (concretament en el número de A la sombra de una sombrilla...). Vaig seguir amb la làmina enmarcada de Van Gogh que tenia sobre el llit "la nit estrellada"... Treus quatre coses i es veu el pis tan trist! Després vaig despenjar les treballades cortines de ganxet fetes per la meva àvia. Aquell ja no era el meu pis!

Vam anar recollint capses de cartró per anar guardant llibres i àlbums de fotos. I també en vam comprar de plàstic per anar guardant la vaixella i altres objectes més delicats.

La roba va anar a parar a casa els meus pares. Primer la de més hivern. Les sabates d'estiu... Em vaig desempallegar d'alguna roba.

No es tractava de deixar el pis buid. La llogatera volia els mobles. Només ens vam endur el sabater del rebedor i les macrotauletes de nit. Però ella es quedava la nevera, la rentadora, el sofà, taula i cadires, el moble del menjador, la tauleta del despatx, el llit de matrimoni, els llits de convidats, els armaris... Però tot i això vam anar fent viatges cap l'Empordà. I ara, al magatzem de la botiga tancada de la meva sogra, hi ha els miralls, el rellotge del bany, els nòrdics, llençols, tovalloles, planxa, aspirador, cafetera, paelles...

Quan vas desvestint una casa, trigues més perquè vas retrobant records. Recordava les penes per muntar l'armari d' Ikea de l'habitació junt amb una amiga que vam fer musicals, i ara poc sé d'ella. Em va ajudar a muntar uns quants mobles. Ella sempre tan energètica i disposada!
Vaig recordar quan pintant el sostre del pis, van començar a caure capes de pintura. I el meu pare, la meva germana i jo intentant arreglar-ho entre riures.
Vaig recordar com la meva mare es va recorrer amb mi, mil i una botigues mirant mobles o làmpares.
Vaig recordar al meu tiet fent tots els forats per penjar làmpares, quadres... I posant les finestres d'alumini.
Vaig recordar viatges recollint per exemple el gran gerro blau que em vaig comprar a Portugal.
Regals d'en Wow, regals d'amics...
Va aparèixer una foto petita amb el marc tot brut , que era el record del casament d'uns amics , i que ara ja s'han divorciat...
I podria seguir explicant molts més records...

Va arribar el 30 d'abril. Adéu al meu pis. Adéu a Badalona. Ja no sentiré les cotorres cantant de bon matí. Ni obriré la finestra de l'habitació i veuré una palmera fent contrast amb el cel blau. M'agradava la llum que entrava en aquell pis. Em relaxava estirar-me al sofà blau contemplant la làmpara estil ovni i les parets blanques... Però sé que he deixat el pis en bones mans. I jo vaig caminant cap a un nou pis. Una nova etapa està al meu davant. Vaig desvestir un pis, perquè ara en vestiré un altre, i aquest cop,no prendré les decisions sola. Caldrà consens :)