Les estacions

(Imatge de google)

Anava titular aquest post “El temps”, però he pensat que podia dur a confusions. Jo no vull parlar de les hores que van passant de la nostra vida i ja no tornaran, ni dels dies que passen, en especial d’ aquells que ens sembla que hem perdut perquè no hem fet el que volíem, ni dels anys que anem celebrant. No vull parlar d’aquest temps perquè encara ens angoixaríem.
L’he titulat “Les estacions”, però en cap moment volia fer referència a les estacions que ens van marcant la vida i anem deixant enrere. Vull parlar de les quatre estacions, les que es van repetint cada any. I de passada introduirem el temps, tema molt utilitzat en ascensors, amb gent poc coneguda, però al qual dediquem també sovint una estona amb els amics i coneguts. I sinó mireu per Blogsville, veureu uns quants posts (o apunts, que a mi aquest terme no em convenç) elogiant la tardor. D’altres van enyorant l’estiu i la calor. La primavera i la tardor són potser més estimades o menys odiades,per ser estacions de trànsit, de renovació.
No tinc cap predilecció o fòbia per cap estació. Diria que m’agrada l’estiu perquè és quan sempre faig vacances, però no em desagraden les altres estacions. Crec que ens hem d’adaptar. No ens en podem escapar. Potser alguns es poden permetre viatjar a fora els mesos de calor o els de fred, segons els gustos, però no és el cas de la majoria.
A mi l’estiu m’agrada a part de les vacances, pel plaer d’anar quasi sense roba. Et vesteixes tan ràpid, clar que també s’ acostuma a planxar més. Pots passejar sense anar carregat d’abric o guants. Es tot un plaer banyar-se a la platja o piscina. Refrescar-te amb un gelat o una orxata. Es cert que de vegades fa molta calor, però sempre et pots amagar en les hores de més sol, o anar a refugiar-te a algun lloc amb aire refrigerat, no?
La primavera m’agrada perquè ens acosta a l’estiu. Es bonic veure la verdor, les flors naixent, l’alegria de la natura. Tot sembla florir amor. Potser no pensaria el mateix si fos al·lèrgica. Per sort no ho sóc.
La tardor arriba quan ja estàs cansat de la calor. Es cert que els dies s’escurcen, però avui en dia tenim llum artificial arreu. Els boscos agafen colors vermellosos, pots anar a collir bolets o castanyes. Si fa una mica de fresqueta és agradable tapar-te amb una jaqueta. I a les nits tornes a dormir ben abraçadeta al teu amor, i s’està tan calentet!
L’hivern ens porta al Nadal. Saps que arriba l’època d’il·lusió dels infants d’edat i de cor. Agradables trobades amb familiars o amics, regals, llums als carrers, desitjos de pau. També records dels que no estan en cos, però en esperit sempre hi són. Passejar amb abric, guants i bufanda sentint la gelor del fred a les galtes. Arribar a casa i escalfar-te davant l’estufa. A part, en ple hivern vaig néixer jo. Potser el veig així perquè com visc pel litoral, tampoc trobo el fred glaçat de les comarques de l’interior.
Cada any té les quatre estacions, i no ens les podem saltar. Gaudim-les i aprofitem els avantatges de cada estació. Per què lamentar-nos cada dia del fred o la calor? Aclimatem-nos el millor possible que els dies passen i ràpid arribarem a la nostra estació predilecta.

Uns dies d'agost a Anglaterra

Ja fa molts dies que vaig estar a Anglaterra, més d’un mes. No sé si fer una crònica perquè coneixent-me serà massa llarga, però si vaig explicant una mica de tot, potser quedarà massa desordenat. No sé què sortirà, però posaré alguna foto per amenitzar el post.

Tot va començar a l’estació del Nord a les 7h del matí, agafant un autobús fins l’aeroport de Girona. Es un aeroport petit, i sempre penso que ni jo ni les maletes ens perdrem. Vam marxar puntualment a les 10.05 fins Bournemouth. Mentre aterràvem vaig contemplar tot de núvols sota meu. Quin temps faria? Amb la calor que feia per Catalunya!

L’aeroport de Bournemouth és tan petit que un tres i no res tenia la meva maleta taronja (de fet préstec de la meva germana). Vaig canviar l’hora. Havia d’esperar una mitja hora el bus que em portaria a l’estació de tren. Vaig agafar dos trens diferents i finalment Portsmouth. Seguia ennuvolat però no plovia. Vaig menjar-me un entrepà que portava a la feina de la meva amiga.

Ella i el seu marit em van fer una ruta en cotxe per la ciutat. Vam veure els dos Piers (espigons), el nou i el vell,amb les seves antigues atraccions, l’arribada del hovercraft a la platja, un vaixell ràpid, que puja per la sorra amb unes rodes com si fos un tanc. Monuments a soldats, per fora el museu del dia D, la Spinnaker Tower ben alta vigilant la ciutat. La catedral anglicana dins la qual hi havia una exposició de quadres i la catedral catòlica per fora.

Vam sopar seguint els horaris anglesos en pub prop Fareham, i allà em vaig enganxar a beure Pimms. Es dolcet i suau. Segons el lloc et posaven més fruites. I per acabar la nit, em van portar dalt una muntanya a veure les llumetes de la ciutat. Un lloc romàntic, si vas en parella,clar que fora feia vent i era millor quedar-se al cotxe.

Hi ha gent que diu que a Anglaterra es menja malament, però suposo que segons on vagis. Es cert que nosaltres, excepte diumenge que marxava, vam dinar més lleuger perquè estàvem veient coses, però sempre vam sopar de meravella, i variant estils. Em van portar al millor restaurant hindú de Portsmouth. Em va agradar aquest tipus de cuina. També vam anar a The Bush Inn pub d’Ovington, que ha guanyat dos premis últimament. Vam fer una bonica passejada vora el riu, el poble proper amb la seva església i cementiri... Feia un vespre agradable i vam poder sopar fora. Un vespre de sol que estàvem a la zona comercial de la Spinnaker Tower, vam sopar a Pizza Express, una cadena. A la terrassa un grup cantava. També vam anar una tarda a la zona de New Forest. En aquelles carreteres pots trobar cavalls, vaques, burros o altres animals al mig de la carretera. Ells manen allà. Volíem sopar a un pub de la zona, però era massa ple. Així que em van portar a menjar unes costelles barbacoa a un restaurant americà T.G.I. Friday’s (Thaks God is Friday´s). Diumenge abans de marxar volíem menjar a un pub de Minstead. A pocs metres hi ha la típica església amb cementiri, i allà una tomba especial, la de Sir Arthur Conand Doyle. Finalment vam escollir un pub a mitja hora de l’aeroport i vaig menjar el típic fish and chips. Era l’última oportunitat.

New Forest Ovington

Aquests dies vam anar dos dies a Londres. En tren hi ha una hora i mitja. I tot i viatjar en hora no punta, no era massa barat. Un dia l’objectiu era el museu de cera Mme Tussauds. Ens vam fer fotos amb quasi totes les estàtues de cera,esquivant com podíem la gent. Un altre dia teníem les entrades per Priscila, Queen of the desert. Em va encantar!. Es un espectacle molt lluït. Vestuari preciós, tot de colors. Hi ha unes dives que surten molts cops penjades del sostre que canten de meravella. Ells tres molt encertats. Curiosament Jason Donovan era el que vaig trobar més fluix en comparació, o menys bo.

Per Londres també vam passejar pel típic circuit turístic, fent fotos al Big Ben, Trafalgar Square...

Dissabte em van portar a Stonehenge. Era un dia de molt sol. Em va impressionar la màgia que desprenia. Després vam anar fins la ciutat Salisbury on feien mercat. Impressionant catedral! Agradable passejada.

Tot va ser encantador. Em vaig adonar que entenc l’anglès pitjor del que em creia. O potser com anava amb ells, es pensaven que jo també era del país. Em va agradar veure la seva casa en directe amb el jardí darrera. Viuen en un barri molt tranquil, tot de casetes. Prop tenen un carrer comercial, on cosa estranya, us confessaré que vaig veure unes nines de porcellana moníssimes. A mi en general no em feien gràcia, més vé em feien terror, però aquestes eren tan boniques que vaig decidir emportar-me la Janet per la meva àvia. La vam embolicar com una mòmia amb paper de diari i cita aïllant, i va arribar intacta al Poblenou.

De tornada en Wow em va venir a buscar a l’aeroport. M’ho vaig passar molt bé però tenia ganes de veure’l.

Irina

En Roger no va poder deixar de mirar el rellotge de la pantalla de l’ordinador en tot el matí. Aquell divendres finalment coneixeria a la Irina. Era la una. Una hora i un quart més tard la veuria.

A les dues en Roger va plegar puntualment i va pujar Via Laietana amunt. Un autocar de japonesos quasi xoquen amb ell. Per la catedral el perill era un grup d’alemanys. Però a en Roger li era igual, ell només pensava en ella. No sabia com podia estar boig perdut per una noia virtual. Clar que no era virtual perquè finalment podria veure-li els ulls, aquells ulls clars que descrivia en el seu blog, podria contemplar la seva pell blanca i suau. Sentiria la seva veu, el seu somriure…

Mentre pujava pel Portal de l’Angel ràpidament pensava que només feia un mes que havia descobert el blog de la Irina. Era un blog tan ple de sentiments i sensualitat,que va començar a llegir el blog des del principi, uns nou mesos enrere. La Irina escrivia quasi cada dia , el seu blog era com un diari. Allà explicava sentiments, els seus desenganys amorosos, les seves il·lusions… també parlava de les seves amistats, i si havia de descriure escenes de sexe també ho feia.
En Roger va anar posant comentaris a tots els posts de la Irina. Va quedar encantat en veure que ella li anava responent. Va decidir-se a enviar-li un mail més personal dient-li que després de llegir tant d’ella, tenia ganes de conèixer-la. Ella li va respondre que no podia conèixer a ningú, que aquest era l’encant del seu blog. Ell li havia demanat xerrar pel msn, però ella li havia dit que no el feia servir. En el proper mail li va demanar que es fes del facebook. Finalment ella va acceptar uns dies més tard. El dia que en el xat del facebook va veure la Irina en línia, el cor d’en Roger va saltar boig com si volgués marxar del pit. Van estar parlant quasi una hora. I així havien estat en contacte cada nit. Ell passava el dia esperant aquell moment.

Un dia, en Roger va aparèixer en el post de blog de la Irina amb un altre nom, i va pensar que potser era una mica important per a ella.Ell cada dia estava més boig d’amor. Era irracional totalment. No sabia quina cara tenia, clar que segur que era preciosa. Per no saber no sabia ni el seu nom real.

La Irina li havia dit que el seu blog era una mescla de ficció i realitat, però igualment en Roger sabia que li agradaria estar amb ella. Cada cop que ell li deia de quedar, ella amablement sempre deia que no, i si ell insistia, ella acabava marxant del xat. Així que quan ella li va contestar que podia dinar amb ell al dia següent, ell va pensar que era broma. Però era real! En Roger quasi no va poder dormir.

Eren les 14.10 del divendres 4 de setembre. En Roger va pensar que estava a punt de conèixer la dona dels seus somnis. Feia xafogor. Un sol de pluja omplia Plaça Catalunya. No hi havia quasi coloms, tot i que el terra de la plaça tenia restes de les seves cagarades arreu. Al mig de la plaça no hi havia ningú. Clar que no imaginava que la Irina fos puntual, segur que arribaria cinc minuts tard. Unes noies romaneses seien a l’herba. No creia que la Irina fos cap d’elles. S’havien tret les sabates i s’havien pujat les faldilles, però no es treien els mocadors del cap. Feia olor de pixats. Una d’elles va sorgir entre els matolls. Una altra va entrar-hi i va ajupir-se confirmant les sospites d’en Roger. Uns valents turistes nòrdics feien fotografies a les fonts sota el sol que cremava. Només un nen donava menjar a quatre coloms despistats.

Era un quart de tres, el rellotge del BBVA ho anunciava. En Roger no sabia si posar-se just al mig de la plaça perquè la Irina el trobés de seguida. Li semblava una mica ridícul, però no volia que marxés si no el veia. Clar que potser el trucaria. El dia abans, ella li havia donat el seu mòbil per si hi havia alguna problema per trobar-se, però li havia demanat que si no calia no la truqués, en Roger també li havia donat el seu.

Passaven deu minuts de l’hora. Un missatge va arribar-li al mòbil. “ m’he quedat tirada amb la moto, si de cas quedem un altre dia. Petons. Irina” En Roger va voler trucar-la per anar a ajudar-la o dir-li que ja s’esperava o només per sentir la seva veu. Però allò semblava una excusa. Qui seria aquella Irina? Potser era només una jubilada que s’entretenia a fer un blog fictici, i ara no tenia valor per dir-li que tenia vuitanta anys. O potser la Irina era a una altra banda de la plaça observant-lo, i havia decidit que no li agradava. Clar que ella no era d’aquesta manera. Tenia ganes de donar cops de puny a algú, necessitava descarregar aquella ràbia.

S’estava ennuvolant el dia igual que el cor d’en Roger. El mòbil va sonar. Era ella!

- Roger?
- Sí, jo mateix.
- Ja venen els d’assistència. I si dinem per Gràcia?
- Ara mateix vinc – I mentre deia això ja estava parant un taxi per anar-hi. Divendres 4 de setembre de 2009, en Roger sabia que coneixeria la dona de la seva vida