jueves, 29 de marzo de 2012

Joan Aliguer

In Memoriam del poeta Joan Aliguer



"Perquè, molts més anys enllà, alguna persona recordi o reciti encara alguna poesia meva – o alguna estrofa, si més no."  


La rosa de Sant Jordi

Per què comprar-te una rosa
que parli de l’amor meu?
L’amor d’espòs per l’esposa
Tan cert és com que hi ha Déu.

Als quinze anys de matrimoni
quan ja ha plogut i ha nevat,
l’amor, no cal que es pregoni
com és costum al mercat.

L’amor és doble confiança
que venç l’engelosiment;
consol, afany i esperança
que no es perdrà ni un moment.

És creure, passi el que passi
que l’altre no et fallarà.
Saber, per molt fred que faci
que el bon temps retornarà.

La rosa que per Sant Jordi
s'ofrenen enamorats,
és més un pròleg o exordi
que imatge de temps passats.

[···]

Mes, amb tot i la ferida
que el pas del temps produeix,
el nostre amor no és mentida
i es pot dir que encara creix.
[···]
I besos a pell de galta
o als llavis, porta del cor...
La rosa, creus que fa falta,
per proclamar el nostre amor?

lunes, 26 de marzo de 2012

El club de los poetas muertos



El club de los poetas muertos

Porque seremos pasto de los gusanos, porque lo crean o no, todos los que estamos en esta sala,  un día dejaremos de respirar, nos enfriaremos y moriremos. Quisiera que se acercaran aquí y examinaran estas caras del pasado. Las han visto al pasar pero no se han parado a mirarlas... No son muy distintos a ustedes, ¿verdad? El mismo corte de pelo, repletos de hormonas igual que ustedes, invencibles como ustedes se sienten, todo les va viento en popa, se creen destinados a grandes cosas, como muchos de ustedes. ¿Creen que quizás esperaron hasta que ya fue tarde para hacer de su vida un mínimo de lo que eran capaces? Porque estos muchachos están ahora criando malvas, ¿comprenden señores? Pero si escuchan con atención podrán oír cómo les susurran su legado, acérquense, escuchen, ¿lo oyen?... CARPE, CARPE, CARPE DIEM... Aprovechad el momento chicos, haced que vuestra vida sea extraordinaria....”


sábado, 24 de marzo de 2012

Els Amics de les Arts



L'affaire Sofia
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

[···]
“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós. 

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar. 



Espècies per Catalogar, nou disc dels Amics de les Arts:)

jueves, 22 de marzo de 2012

Club de lectura



Club de lectura

Fa aproximadament un mes vaig començar a impartir  classes extraescolars a alumnes de sisè de Primària, un “Club de Lectura” que gira entorn del llibre Momo de Michael Ende.
La novel·la és una profunda reflexió, una al·legoria que ens mostra què és la nostra vida: una cursa vertiginosa per a arribar a una meta que no sabem ben bé què és, ni tan sols estem segurs de la seva existència.
El personatge principal és una nena coneguda amb el nom de Momo. Un infant capaç de somriure a la vida,  d’impregnar-se de l’essència de cada segon de la seva existència i, fonamentalment, d’escoltar les altres persones.

Una pregunta que va fer un dels alumnes del “Club de Lectura”, però, em va sorprendre encara més.  
-         Momo és molt feliç, però com sobreviu si no treballa? 


martes, 20 de marzo de 2012

Els primers freds

 Els primers freds 



En els inicis de la seva trajectòria artística, Miquel Blay, instal·lat a Roma com a pensionat de la Diputació de Girona, va modelar un esbós en terra cuita d'un grup format per un vell i una nena asseguts en un banc, arraulits de fred. L'any següent Blay va esculpirlo a mida natural, però ara amb les figures nues. Aquest esbós va esdevenir la peça definitiva, i es va convertir en una de les més significatives de la producció de l'autor i, el que és més important, en una de les obres mestres de l'escultura catalana. 

Els primers freds, escultura emmarcada en el realisme naturalista adoptat per Blay en la seva etapa de formació, representa un tema anecdòtic tractat amb extrema minuciositat. Només cal observar l'anatomia del vell, especialment la textura de la pell i la morbidesa de la carn, per comprovar el domini tècnic de l'artista. No obstant això, en esculpir el marbre, va introduir elements plàstics propis del modernisme, com ara el non finito o esfumat de la cara de la nena, de clara influència rodiniana. Així, Blay aconseguia una síntesi entre una escultura convencional i efectista i l'escultura modernista, de la qual ell mateix seria un dels màxims exponents. Però a banda dels seus indubtables valors plàstics, on rau la veritable força d'aquesta obra és en la capacitat de l'artista per transformar una escena de tendresa commovedora en una representació idealitzada del sofriment humà. 
http://www.mnac.es/colleccio/col_modern.jsp?lan=001&ambit=69

viernes, 16 de marzo de 2012

María Moliner




Según el diccionario de uso del español de María Moliner:

Amor ( del lat. amor, oris) 1 m.
( Dedicar, Profesar, Sentir, Tener, Tributar) Sentimiento experimentado por una persona hacia otra, que se manifiesta en desear su compañía, alegrarse con lo que es bueno para ella y sufrir con lo que es malo. También se emplea corrientemente con aplicación a cosas tomada, [···]

Emplea dos columnas completas del diccionario para definir la palabra "amor" :) Quizás porque es la esencia de nuestra existencia.

martes, 13 de marzo de 2012

Teresa Pàmies



Ab imo pectore, des del fons del meu cor

Avui, 13 de març de l’any 2012, ha mort l’escriptora Teresa Pàmies. No obstant això,  sempre restaran les seves obres, com per exemple Quan érem capitans (1974) i Va ploure tot el dia (1975), i per tant, sospirs de la seva pròpia essència.   
La seva obra és de clara tendència documental, un testimoni viu de la guerra civil i de l'exili. Com afirma Vicenç Riera Llorca: "Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies". 






sábado, 10 de marzo de 2012

Autoretrat Rodoreda




L'amor
Què és l'amor? Difícil, per no dir impossible, de contestar. Si l'amor mena a matar i a morir, i turmenta i et fa fer el ridícul, per què la gent corre al seu darrere adelerada? Si l'amor és un ésser adés infant, adés home, si primer duu buirac i després no sap on se'l deixa, si et fa enamorar i s'enamora, si és innocent i quan menys t'ho penses deixa la innocència on vol, ni sap què és, ni sap com és: i encara perdem el temps a definir-lo?
Crec en una estimació, en un afecte sincer i, sobretot i per damunt de tot, en una gran dosi d'altruisme: tot el que s'allunyi d'això no pot anomenar-se amor. Si l'amor ens ha de menar, com la filosofia, a una recerca constant - aquí, però del mot  millor -, no crec ni creuré en l'amor. 

Vida amarga
Estic desenganyada de la vida en general. És una tempesta d’aquelles...La gent com jo, que ha viscut la guerra i que hem tingut una vida tempestuosa, tenim una visió del món més amarga. I, tanmateix, m’estimo molt la vida. La prova és que he passat èpoques molt difícils i no m’han proporcionat cap moment d’amargor. Val la pena de viure. Quan et fas gran i t’asserenes, te n’adones. Quan s’és jove les passions se t’emporten més. 

Sobreviure als altres
  Sabeu què passa a la meva edat? Que les persones que més he estimat han desaparegut, han mort, i llavors, per parlar de la meva vida, hauria de posar-me a plorar. Sobreviure als altres no és cap ganga, li ho asseguro... No tinc la morbositat del record, i no tinc ganes de plorar. I després, hi ha una espècies de pudor. Tot barrejat. Fujo de la tristesa perquè vull la vida; és per això. I agraeixo viure, la qual cosa, en el meu cas, és incompatible amb el record. No sé explicar-me bé.

Tot està bé així 
A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal, s'acaba la preocupació per agradar, perquè et trobin maca, i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa.


Mercè Rodoreda Autoretrat. A cura de Mònica Miró Vinaixa i d'Abraham Mohino Balet. 

Proust





Proust 

Fragmento "À la recherche du temps perdu"
"Mais ces mots: « Mademoiselle Albertine est partie » venaient de produire dans mon cœur une souffrance telle que je ne pourrais pas y résister plus longtemps. Ainsi ce que j’avais cru n’être rien pour moi, c’était tout simplement toute ma vie."

Traducción realizada por mi misma. 

"Pero esas palabras: » La señorita Albertine se ha ido », me llegaron a producir tal sufrimiento en mi corazón que no podría resistir por mucho más tiempo. Así, lo que había creído que no era nada para mí, era simplemente toda mi vida."


Fragmento de "À la recherche du temps perdu"

"Il y a un instant, en train de m’analyser, j’avais cru que cette séparation sans s’être revus était justement ce que je désirais, et comparant la médiocrité des plaisirs que me donnait Albertine à la richesse des désirs qu’elle me privait de réaliser, je m’étais trouvé subtil, j’avais conclu que je ne voulais plus la voir, que je ne l’aimais plus. "

Traducción realizada por mi misma.
"Hace un instante, mientras me analizaba, había creído que esta separación sin habernos despedido era justamente lo que deseaba, y comparando la mediocridad de los placeres que me daba Albertine con la riqueza de los deseos que me impedía realizar, me sentía sutil, había llegado a la conclusión de que no quería volver a verla nunca más, de que ya no la amaba. 




domingo, 4 de marzo de 2012

Salvador Espriu


Cementiri de Sinera ( Arenys de Mar)
II
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 


XXVI

No lluito més. Et deixo 
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.