LES ALES DEL SILENCI

Aquest mes de desembre que s’acaba m’ha omplert, discret, d’una joia senzilla fa molt temps desitjada. Ha aparegut a les llibreries, i no pas per miracle, un poemari signat per Glòria Abras Pou, és a dir, jo. No us diré que tinc ganes d’inspeccionar prestatges i rellegir el meu nom escrit sota l’esplèndida portada que ha creat l’escriptora Olga Xirinacs tan dotada per fer jocs secrets amb les paraules com per crear imatges de dolç, inesperat impacte, imatges que, en aquest cas, bellament embolcallen els meus versos tan senzills com sentits.

De la contracoberta d’aquest llibre que porta un títol nerudià, Les ales del silenci, copio tot el text escrit per mi mateixa:

Aquests versos només són pensaments escrits amb intenció poètica. Cada un d’ells intenta expressar sensacions i sentiments que ballen dintre meu i que procuro articular, bastir i vestir fins a trobar-los el sentit més aproximat al que vull deixar escrit.

Cada poema, cada vers, cada paraula han obeït l’impuls d’una certesa, d’un batec, que m’empenyen, costen d’aturar i minven quan comencen a prendre una forma real. Certeses, batecs, poemes, de vegades trontollen com el que són, fràgils bestioles vives...   

   

Aquest llibre serà presentat a Badalona i a Barcelona durant el primer trimestre del proper 2013. Sereu puntualment informats. 

Les ales del silenci

Glòria Abras Pou

Pròleg d'Israel Clarà, poeta i editor

Editorial Omicron

www.editorialomicron.com

I MOLT FELIÇ ANY NOU !!!

Badalona

FEU-ME SENYALS!

ES PERD EL SENYAL

No tinguis pietat del que has estat,

Perquè la pietat és massa breu:

No dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

Veus com un avió s’està enlairant.

Va perdent el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

Uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

Com hi ha un altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

Joan Margarit

Es perd el senyal

Edicions Proa

Barcelona 2012

Un refredat una mica seriós i jo també vaig perdre el senyal. De cop i volta vaig sentir una lleu percepció de la vida a través del cap enterbolit. Una tos cavernosa i l’ossada del pit adolorida. Poca gana. Poques ganes de res. Tanco l’Arbre de Foc, endreço els llibres que, dispersos, esperen que els llegeixi i amb dues bones mantes m’immergeixo en la llana acollidora mentre una ràdio mínima em posa al dia cada hora, de notícies que no m’inviten a aixecar-me. Sentor parlar de fam, de fam, de fam, de llengües perseguides, de ministres que em feien creure que encara estem a l’any 70 del segle XX. Deu ser la febre, penso. Però no, és la veritat. La veritat en la seva imatge més senzilla i domèstica. M’il·lusionava haver perdut el senyal i haver retrocedit en el temps, víctima d’aquestes perles roges que en diuen antibiòtics. I tenir un despertar gratificant sense fam, sense cordes.

Però per bé i per mal, ara crec o sé que ja torno a ser aquí. Que celebraré llegir-vos altra cop. Que afinaré l’oïda i estrenyaré els ulls. Per trobar el senyal, bons amics. Per trobar el senyal estimat, les vostres llums a l'oceà.

Feliç Nadal d’aquest any 2012