MARISA MADIERI, VERD AIGUA

Stars and Planets-Fantastic-Fractals.com

27 de Novembre de 1984

És tard. Els plats del sopar estan recollits, les habitacions, endreçades i envoltades d’ombra, estan preparades per a l’ interval nocturn. Els nois encara no dormen. Un mira endormiscat la televisió, l’altra repassa una lliçó per el pròxim examen. El Claudio corregeix el text mecanografiat de l’últim article. Les seves respiracions tranquil•les animen la casa.

Al costat d’una finestra, fullejo aquestes pàgines que de sobte, petites gotes en l’oceà del que he viscut, em semblen massa pobres i inadequades per transcriure ni tan sols aquest moment de serenitat.

A fora, la nit clara remorejant d’estrelles, custodia cares i paraules que no sabré dir mai. Gran part de la meva història arrela en aquesta dolça foscor, semblant potser a aquella que, gran i bona, m’acollirà un dia en la pau que ja habiten el meu pare i la meva mare.

Però no sento tristesa, només gratitud. Si he tornat a Ítaca, si en els llargs silencis de la meva vida han ressonat alguns instants les notes del vals que els planetes i les estrelles, tan brillants aquesta nit, ballen en l’odissea dels espais, sento que he de donar-ne les gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m’han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa.

Marisa Madieri
Verd Aigua

Vaig començar d’escriure sobre Trieste força abans d’anar-hi i fins i tot sense saber si un dia em decidiria a fer-hi cap. Ara crec que quan vaig començar a tenir ganes de parlar de Trieste estava invocant un fat que un dia m’allargaria una mà amiga convidant-me a fer el viatge.

D’aquella estada breu que hi vaig fer el mes de març en flueixen les ganes de tornar-hi i persisteix, suau i amic, el desig de seguir parlant d’aquell curiós indret i de la gent que l’ha configurat, personal i elegant i alhora,  planer i hospitalari com el que és, una illa amagada dins del continent on s’hi barregen parles i cultures des de ja fa anys en completa harmonia.

Marisa Madieri va néixer a Fiume, actualment ciutat croata, l’any 1938 i va morir, jovenassa, el 1996 a Trieste on vivia amb el seu marit Claudio Magris i la resta de la seva família. Algun comentarista irònic assegura que el millor que ha fet el professor Magris ha estat tenir a Marisa Madieri per muller. Un dels seus llibres, Verd aigua, del que n’he transcrit un fragment, és una clara prova de que Madieri és dona de veu pròpia, una veu que només proporciona saviesa i plaer quan entrem en la dolça serenitat del seu estil exacte i depurat. Madieri conta la seva difícil infantesa a Trieste com exiliada en el seu propi país, parla d’una àvia pèrfida i no li estalvia la crítica punyent  i és enormement tendra amb els infants i desvalguts del món i amb la seva família

Per saber d’ella se l’ha de llegir i mentre la lectura avança, sentir com amb aquest dietari mínim, l’escriptora ens ha llegat un tresor tant pel que fa a l’esperit com a la lletra.

Verd Aigua / Verde agua
Postfaci de Claudio Magris
Marisa Madieri



editorial minúscula, Barcelona

MAHLER, RESPIRAR MÚSICA

Arribo a Mahler l’any 1971 a través de La mort a Venècia, la pel•lícula que Luchino Visconti havia filmat basant-se en la novel•la homònima de Thomas Mann publicada l’any 1912. Arribo a l’Adagietto de la cinquena simfonia que Visconti utilitza per subratllar els moments més sublims de la pel•lícula i que em deixa trasbalsada. No trobo la pel•lícula especialment sublim –és molt sofisticada, molt esteticista i del mestra italià en prefereixo d’altres- però la música sí que ho és de sublim. Expressa la nostàlgia d’allò que mai no hem tingut ni tindrem o, al menys, així la rebo jo. Al cap de pocs dies me’n vaig al carrer dels Tallers i compro la casset. Confesso que aprecio tota la simfonia però tendeixo a repetir l’adagietto fins que, de pensament, el canto de memòria tot sencer. L’any 1974 veig la pel•lícula Mahler del director de cinema anglès Ken Russell. És una forma nova i estranya de fer cine però no puc dir que em desagradi. Amb el temps, fins i tot, vaig comprar el DVD. Però en aquesta pel•lícula, Mahler, hi ha una seqüència que em colpeix: El futur gran músic és encara un nen i, en un moment donat, s’endinsa en la verdor d’un bosc que hi ha prop de casa seva. Corre i corre fins que troba un racó que li agrada. I s’hi asseu. I es concentra amb una indescriptible intensitat en les remors que el bosc emet, el vent mou el brancatge dels arbres, cruix el sotabosc, canten, lliures els uns del sons dels altres, els ocells i discorre pausada l’aigua fresca d’un gorg. El jove Gustav escolta i escolta perquè està molt clar que aquella remor és música i ell, un dia o altra, la passarà a paper pautat. Quan sento el primer moviment de la primera simfonia, la Tità, sempre veig el noiet engolint afamat el cant del bosc i, de sobte, el meu cel esdevé el verd fresc de les capçades d’aquells arbres esvelts i esponerosos que el varen inspirar.

Sempre he imaginat a Mahler molt atrafegat quan no, molt preocupat. Compatibilitzar la seva labor de director de gran orquestra amb la producció de les seves pròpies composicions havia de ser feixuc. I no ho era menys ser valuós com ell ho era i veure’s sovint menystingut a causa del seu origen jueu.

Mahler era un artista innovador i afegia molts músics a l’orquestra perquè degut al seu do, copsava sons originals i crear-los l’obligava a provar combinacions diverses de diferents intruments que requerien nous instrumentistes. Diuen els experts que Mahler llibera les comportes perquè pugui aparèixer la música atonal. Quan va treballar com a director de la Metropolitan Opera House de Nova York ja parlava de necessitar cap a 115 músics. Aquesta tendència a un infinit sonor espantava els directius del gran teatre.

El dia 18 d’aquest mes de maig ha fet cent anys que Mahler va morir. Els melòmans de la Blogosfera n’han donat compte amb nombrosos homenatges deixant-nos peces i fragments que, més que mai, ens han recordat com n’era d’exquisit i gran el músic txec. Jo aporto un bellíssim lied que porta per nom Liebst du um Schönheit que forma part dels Rückert Lieder. Fruïu-lo!

Video: GrandTierBox
                                                                        Fotografia:trekheart

ELLS NO VINDRAN A LLEGIR-NOS LES SEVES POESIES

Noir in full colour-Jack Vetriano

Ambdós homes, poetes i suïcides els porto aquí quan Barcelona celebra, laboriosa, una exultant setmana de poesia amb lectures de diversos poemes, de poetes diferents i en llengües aparentment distants. Arreu s’anuncien recitals i en parlen la premsa i els mitjans. Quin mes millor que maig per cantar i escoltar, quasi a peu de carrer, les paraules d’un altra. De ben segur que en més d’un vers hi trobarem l’expressió d’un pensament tingut que no hem pogut esriure. O bé descobrirem –això en poesia passa sempre- com els mots més insòlits se’ns acosten i, sàviament trenats, ens mostren que, de vegades, el pensament és música i la vida més fàcil. Fins i tot tristos versos esdevenen mantres pel nostre esperit.

Porto dos excel•lents poetes i en transcric de cada un una poesia per ordre d'edat.


De Gabriel Ferrater (1922-1952)


A l’inrevés

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja

frenètica d’agost, els peus d’un noi

caragolats al fil del trampolí,

l’agut salt de llebrer que fa l’aroma

dels lilàs a l’abril, la paciència

de l’aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, de peu

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l’olor de les nenes amb bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars del camió de matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.


Gabriel Ferrater


Reus 1922-Sant Cugat del Vallès 1952


De Javier Egea



Te trajeron de golpe los violines


Te trajeron de golpe los violines


y eras algo más rubia de lo que yo esperaba


pero bella y letal como veneno.


Y era una especie de traición tu cuerpo


mientras ibas tomando mi casa pieza a pieza


para alcanzar los últimos rincones


te adelgazaste en besos, pasos, ecos.


Javier Egea


Granada 1952-1999

Dos excel•lents poetes que haurien pogut venir a aquest maig poètic que proposa Barcelona però ambdós, cadascú en el moment triat, es varen suïcidar. Gabriel Ferrater feia molt temps que havia deixat clar que no volia passar dels cinquanta anys i Javier Egea es va trobar molt sol quan encara es pensava que tenia algun amic.

Gràcies a l’excel•lent blog d’Alberto Granados que porta el seu mateix nom i que condueïx des de Granada, he pogut conèixer i gaudir de la poesia del malaguanyat Javier Egea. Bartleby n’acaba d’editar l’obra complerta. I què dir de Ferrater? Vital i seductor sembla que encara camini entre nosaltres deixant quan passa la flaire d’un exquisit cigarret ros mentre pensa en la dona que l’espera. O en una altra?

No vindran a llegir a Barcelona però sempre els podrem llegir nosaltres i, en acabar, oferir-los a cada un un ram de flors.

Fotografia de pintura de Jack Vetriano presa de: gwthomas.org

CATHERINE ANNE PORTER , UN PLAER RELLEGIR-LA

L'arbre de Judes

(...) Cuando deja caer sus ojos sobre Laura, ella nota una vez más que son verdaderos ojos amarillos, leonados de gato. Él es rico, no en dinero, le dice, sino en poder, y el poder trae aparejada la posesión inocente de las cosas y el derecho a satisfacer su amor por los pequeños lujos. “Tengo cierto gusto para los refinamientos elegantes” ha dicho alguna vez agitando un pañuelo de seda amarilla ante la nariz de Laura. “¿Hueles esto? Es Jockey Club, importado de Nueva York”. Sin embargo está herido por la vida. Lo dirá dentro de un instante. “Es verdad que todo se convierte en polvo entre las manos, en hiel en la lengua.” Suspira y su cinturón de cuero cruje como una cincha de montar. “Me decepciona ver cómo van las cosas. Todas.” Sacude la cabeza. “Tú, pobrecilla, te decepcionarás también. Has nacido para ello. Somos más parecidos de lo que tú crees en algunas cosas. Espera y verás. Algún día recordaràs lo que te he dicho, sabràs que Braggioni era tu amigo.” (...)

Katherine Anne Porter
JUDAS EN FLOR

Katherine Anne Porter és una escriptora imprescindible. Llegir els seus contes és entendre el talent que hem trobat en autores més modernes, com la canadenca Alice Munro, per exemple, una altra imprescindible pels que sentim feblesa pels grans creadors de contes i relats.

Katherine Anne Porter (1890-1980) va néixer a Indian Creek, Texas però va viure a infinitat de llocs. Des de Louisiana va anar a parar a Nova York i d’allà es va embarcar cap a Mèxic, per unir-se als revolucionaris com el seu amic Diego Rivera. Va menar sempre una vida de bohèmia amb talent i exercia l’escriptura en facetes diverses doncs va ser periodista, contista, novel•lista i assagista. La Revolució Mexicana la va decebre molt i en va esdevenir una aguda crítica. El fragment del bellíssim conte “Judas en flor” transcrit a l’inici, ens acosta a la figura de Braggioni, un mestís de toscà i d’índia maia convertit en traïdor als rebels als quals, en altre temps, havia fet costat.

Porter va publicar “Flowering Judas and other stories” l’any 1930 obtenint un gran èxit de crítica i de públic. Aquest volum es, per sí sol, prou valuós com per fer passar la seva autora a la història de les lletres estatunitenques. Durant aquella dècada, Porter es va moure per Europa i quan va tornar al seu país es va dedicar a l’ensenyament a diverses universitats: Standford, Michigan, Washington i Texas. La seva forma gens convencional d’impartir classes la va convertir en una professora enormement popular. L’any 1962 va publicar la novel•la Ship of Fools.

Katherine Anne Porter no va ser una escriptora molt premiada, atesa la qualitat de la seva obra, però l’any 1966 va rebre el Pulitzer per The collected stories of K.A.P.. Aquell mateix anysva entrar a formar part de l’American Academy of Arts and Letters.

L’any 1977 va publicar The never-ending wrong sobre el judici i execució de Sacco i Vanzetti. Òbviament estava en contra de qualsevol represàlia contra aquells anarquistes que tanta tinta han fet vessar. Porter va morir als 90 anys després d’haver viscut una intensíssima existència: Havia sobreviscut una tuberculosi, una estranya epidèmia que l’havia deixat calba molt de temps i havia tingut innombrables avortaments. Cal subratllar que s’havia casat cinc vegades tot i que quan li deien, ella responia. “ Cinc són les que se saben”.

Jo la vaig descobrir gràcies a aquest Judas en flor que va ser exquisitament traduït per Horacio Vázquez Rial en el qual hi ha onze contes més, tots ells d’antologia.

Fonts: Katherine Anne Porter, A Life

            Joan Givner-Simon and Schuster

            Fotografia presa de Jardínactual.com

Cuentos completos

Catherine Anne Porter

Contemporánea-debolsillo-Barcelona 2009

LE SPECTRE DE LA ROSE

L’any 1811, l’excel•lent compositor Carl Maria von Webber va escriure una peça per a piano titulada L’ invitació a la dansa. Trenta anys més tard, un altra músic de gran talla, Hector Berlioz, en va fer l’adaptació per a orquestra que seria destinada a ser dansada i que estrenarien els Ballets Russos el dia 19 d’Abril de 1911, a Monte-Carlo, amb el nom L’espectre de la rose. Els intèrprets eren els mítics ballarins Vaslav Nijinski i Tamara Karsavina. El mateix any 1841, Hector Berlioz havia estrenat Les nuits d’été sobre el cicle poètic del mateix títol escrit per Théophile Gautier (1811-1872) i que consistia en cinc cançons per mezzosoprano o soprano. Una d’aquestes “nuits” porta per títol, justament, Le spectre de la rose i el prestigiós blog In fernem Land (ximo.wordpress.com) conduit pel genial Joaquim n’ha parlat fa menys d’un dia –el 6 de Maig- amb el títol VICTORIA DE LOS ÁNGELES CANTA LE SPECTRE DE LA ROSE com sempre, ens ha informat de forma generosa sobre el bell cicle de Gautier musicat per Berlioz deixant-nos escoltar el bellíssim poema tal com queda anunciat.

Com que a mi m’hauria agradat molt signar la crònica d’en Joaquim –quasi totes les seves amb certes discrepàncies gens greus pel que a gustos fa- he decidit atrevir-me a complementar el seu treball amb l’esmentada versió creada per von Webber sense cap intenció de convertir-se en un espectre per molt formós que resultés. La transformació es deu a Berlioz en primera instància i a Els Ballets Russos, que amb un gust exquisit, fan de la melodia l'opció definitiva. Així que he contractat un altra mite, Rudolf Nureyev en el paper d’espectre i a Denise Sutherland jugant el rol de debutant somniadora. Perquè la història del poema es trasllada a la perfecció a l'estilització sofisticada del gest dansat en total harmonia imaginant una jove adormida a la qual s’apareix l’espectre de la rosa que ella ha lluït aquella nit, la del seu primer ball en societat, una rosa que, inevitablement, ja és morta però perviu en el somni de la nimfa com l’ànima encantada de la marcida flor, és a dir, del seu espectre enamorat. 

Atès que el poema és esplèndid i que en Joaquim el transcriu en l’original francès, jo he gosat fer-ne la traducció. Sense tenir en compte la mètrica, tement innecessàries llibertats,  i fidel a la lletra preclara de Gautier. L’afinitat entre el francès i el català ha convertit en plaer aquest exercici.

Video: ArteLetras-JackDrumas



L’ESPECTRE DE LA ROSA


Aixeca la parpella closa

Que suaument toca un somni virginal;

Jo sóc l’espectre de la rosa

Que tu portaves ahir al ball.

M’has pres encara emperlada

Dels plors d’argent de l’arrosada

I, en mig de la festa estelada,

Em vares passejar tota la nit.

O tu que de la meva mort fores la causa

Sense que la poguessis espantar

Cada nit el meu espectre rosa

Al teu capsal vindrà a ballar.

Però no temis, jo no reclamo

Ni Missa ni De Profundis,

Aquest lleuger perfum és la meva ànima

I jo vinc del paradís.

El meu destí va ser digne d’enveja,

I per tenir una sort tan bella,

Més d’un hauria donat la seva vida.

Doncs sobre el teu pit tinc la tomba,

I sobre l’alabastre on reposo

Un poeta amb un bes

Va escriure: Aquí jau una rosa

Que tots els reis envejaran.

Théophile Gautier
Trad. g.a.p.

Fotografia presa del blog le-drapeau-rouge.skynetblogs.be

SPARTACUS BALLAVA EL PRIMER DIA DE MAIG

Pintura a l'oli de Kazimir Malevich (1878-1935)

Primer de maig. Recordo com en algun racó del llibre d’història universal se’ns explicava la rebel·lió d’Spartacus,  jove gladiador que es va alçar contra el seu cruel propietari i, erigit en líder, pels seus companys, va fugir amb ells camps a través decidit a vèncer el poder total de Roma. Tots sabem que va deixar la vida en tan lloable intent per assolir la llibertat. Tots hem vist la pel·lícula de Kubrick amb l’excel·lent guió de Dalton Trumbo. Avui proposo un fragment del bellíssim ballet que Katxaturian va escriure per encàrrec del soviet suprem perquè Spartacus prefigura el pensament marxista amb segles d’antelació. El comunisme ha estat un fracàs perquè l’home sempre és un llop per l’home. Ho va dir Hobbes. Però, en mig de tanta sang, de tant dolor irreparable, s'ha de guardar el què va deixar de bo com ara aquest ballet excels que ha “volat” com ningú el superb Vladimir Vasiliev.  Genial, viril i honest en el seu art, aquest ballarí encarna en el meu imaginari l’Spartacus somniat. Si penseu que el ballet no us agrada és perquè no he vist mai Spartacus. Vaja, m'hi jugaria alguna cosa ben convençuda de guanyar-la.

Avui, primer de maig, a la salut de tots. A la memòria de molts.