OMBRA IMPRECISA

L’ombra imprecisa que es veu al final de la barra és una dona. Si acostem la imatge, comprovarem que beu amb apatia i sense mirar enlloc. Ella, la de l’ombra imprecisa, sóc jo. Aparento la falsa absència del que vol estar sol perquè tinc un secret i vull pensar-hi. Seduïda per una breu història, que crec inconfessable perquè és inversemblant, em recreo en el somni conscient amb les parpelles closes. Avui he tornat a escoltar, gens lluny de mi, un lament ofegat. Al mateix temps he vist, a través d’una ràfega fresca i acolorida, una sala de bany de marbre verd molt fosc, travessat per centenars de vetes blanques, que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites. Hi havia pots a les prestatgeries d’aquest bany, bells pots de cremes, segurament untuoses al tacte, i amb la missió de conferir a la pell el lluminós aspecte de la seda. I després m’ha arribat el perfum. L’he notat directe i penetrant procedent de la nuca. Era un perfum que evocava expressions com cedre humit o brisa de sotabosc. Frases publicitàries amb voluntat poètica. En un acte reflex, en sentir-me l’aroma, he premut fortament els dits contra la nuca i, tot seguit, me’ls he olorat embargada pel sentiment d’estar vivint un fet inhabitual. Mentre, m’he preguntat si en algun lloc del món, una ombra imprecisa es perfumava en una sala de bany de marbre verd molt fosc travessat per incomptables vetes blanques que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites, i si la propietària d’aquella ombra s’estava perfumant amb un líquid, probablement perlat, que evocava expressions com humitat de cedre o brisa de sotabosc. I m’he dit que, potser ella, veia, amb certa sorpresa, la meva ombra imprecisa al final de la barra d’un bar desconegut, bevent amb apatia i sense mirar enlloc. Potser ha pogut sentir el glop ardent d’ espès conyac que m’he empassat quan aspirava l’onada de perfum inesperat que m’ha envait sense avisar-me.

Una altra copa de conyac, si us plau! O millor encara, que en siguin dues...sí sí, en una sola copa, ja va bé. Doble! Això mateix, doble.
g.a.p.

Fotografia: fmarble.com

SANT JORDI 2011

Pink roses and books

Julieta

Ja vols marxar? Si encara no és de dia!

Ha estat el rossinyol i no l’alosa

Que t’ha fiblat les tímides orelles.

Cada nit canta a dalt del magraner.

Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol!

Romeo

Era l’alosa, que anuncia l’alba, no el rossinyols.

No veus, amor, la llum cruel de l’orient

Engalanant els núvols?

S’han apagat els llumenets nocturns

I ja traspunta l’alba els cims boirosos.

He d’anar-me’n i viure o quedar-me i morir.

Julieta

Aquella llum no és pas la llum del dia

És algun meteor que exhala el sol

Perquè et faci de torxa aquesta nit

I et pugui il·luminar el camí a Màntua.

Queda’t que no és pas l’hora de marxar.

Romeo

Que em detinguin, que em duguin a la mort.

A mi ja m’està bé si no t’importa.

M’estimo més quedar-me que marxar.

Vine mort beinvinguda! Així ho vol Julieta.

Julieta

Sí que ho és, sí que ho és, afanya’t! Ves!

Sí que és l’alosa la que desafina

Amb aquest cant agut i dissonant.

Diu que l’alosa canta dolçament,

Aquesta, en canvi, no, perquè ens separa

(...)

Amb aquest dolç fragment d’una tragèdia,  quan els joves amants s’han estimat per primera vegada i ell ha de marxar mentre ella intenta confondre’l amb el cant d’un ocell, amb aquest fragment, per sort escrit, i,  així,  etern en el paper i en la memòria de la xarxa universal, vull desitjar a tothom un bon Sant Jordi. Que les mirades siguin fresques roses d’amor i els llibres, companyia eterna.

Fonts Romeo i Julieta de W. Shakespeare - Traducció Josep Maria de Sagarra
fotografia: Interest.com

RAYMOND QUENEAU, 99 VEUS

Raymond Queneau (1903-1976) va néixer a Le Havre fill únic d'un matrimoni catòlic. Va estudiar filosofia, lletres, psicologia i matemàtiques a París i es va integrar en el moviment surrealista l'any 1924 per abandonar-lo el 1932. La seva novel ·la del mateix any, Odile, relata, de forma subtilment metafòrica , com un viatge a Grècia el va empènyer a desprendre's de l'ideari surrealista. Cal afegir que ja s'havia distanciat de Breton dos anys abans per raons personals.

Queneau va viure del periodisme i de la seva feina de lector a l'editorial Gallimard. La seves importants capacitats intel·lectuals van fer d'ell un bon novel·lista i un poeta especial gràcies a la seva original i poderosa ment,  una ment que convida a posar en marxa la imaginació introduint el pensament matemàtic en la creació literària, una idea brillant en la seva concepció però no gens fàcil de ser realitzada.

De tota la seva obra,  que és important,  i que no compta solament amb novel·la, poesia i articles periodístics sinó també amb llibres sobre matemàtiques i filosofia -Hegel, especialment- , cal destacar un llibre que porta per títol Exercices de style publicat l'any 1947. En aquesta obra Queneau ens demostra com una mateixa història -en aquest cas un fet trivial- pot ser explicada de 99 formes diferents que s'adscriuen a 99 estils diferents d'escriptura. Queneau ens ensenya a flexionar el pensament per obtenir el màxim de matisos en  l'expressió escrita i demostra que la literatura és, sobretot, la manera de dir-nos les coses, la veu o, en aquest cas, les veus del narrador. Com un músic dotat, l'escriptor francès compon 99  variacions sobre un mateix tema: Un home que veu dues vegades un altra home, primer a l'autobús i després al carrer,  escoltant el consell d'un altra home que li suggereix d'afegir un botó al seu abric. N'he triat dues mostres. Si no coneixeu aquest llibre tan particular com per tenir-lo en el prestatge dels especials, us queden encara 97 opcions de divertida lectura i moltes més d'experimentació.

L’ARC EN CIEL

Un jour je me trouvai sur la plate-forme d’un autobus violet. Il y avait là un jeune homme assez ridicule: cou indigo, cordelière au chapeau. Tout d’un coup, il proteste contre un monsieur bleu.  Il lui rapproche nottament, d’une voix verte, de le bousculer chaque fois qu’il descend des gens. Celà dit, il se precipite, ver une place jaune, pour s’y asseoir.

Deux heures plus tard, je le rencontre devant une gare orangée. Il est avec un ami qui lui conseille de faire ajouter un bouton à son pardessus rouge.

PRIÈRE D’INSERER

Dans son nouveau roman, traité avec le brio qui lui est propre, le célèbre romancier X, à qui nous devons déjà tant de chefs d’oeuvre, s’est appliqué a ne mettre en scène que des personnages bien dessinés et agissant dans une atmosphère compréhensible par tous, grands et petits. L’intrigue tourne donc autour de la rencontre dans un autobus du héros de cette histoire et d’un personnage assez enigmatique qui se querelle avec le premier venu. Dans l’épisode final, on voit ce mysterieux individu écoutant avec la plus grande attention les conseils d’un ami, maître en dandysme. Let out donne une impression charmante que le romancier X a burinée avec un rare bonheur.

Exercices de style
Raymond Queneau
Gallimard
Folio
Exercicis d'estil
Quaderns Crema 
Barcelona 1989
Ejercicios de estilo
Raymond Queneau
Descàrrega a:
www.tuslibrosgratis.net/Raymond Queneau

Fotografia:
Pintura de Magritte-compartimentos.blogspot.com 

LOS ENAMORAMIENTOS, JAVIER MARÍAS

Portrait of a Lady in an Elaborateky Embroidered Silver Grey Dress and Pearl Necklace
Sir William Segar (1564-1633)

De vegades acabar un llibre que m’ha agradat molt em deixa quasi desolada. Una de les causes és la meva incapacitat de ser morosa i fer que el llibre hipnòtic duri molt més del que seria previsible a base d’una dura disciplina consistent en no passar, per exemple, de quinze fulls diaris. No, jo sóc una lectora compulsiva quan d’un llibre em captiven lletra i música i això és el que m’ha succeït mentre he tingut davant dels ulls l’última novel•la de l’escriptor madrileny Javier Marias Los enamoramientos. En tres dies febrils vaig començar-la i travessar-la fins que no em va quedar cap lletra i la mirada em va topar,  resignada, amb un tros d’impecable full en blanc.

Però no tot han de ser disgustos i amb el temps he après a treure partit de la meva impaciència incorregible. Vaig llegir Los enamoramientos com si es tractés de batre un rècord i ara, uns dies després d’haver arribat al seu final i quan ja ni la tinc a casa perquè m’he apressat a deixar-la a algú que en gaudirà tant com ho he fet jo, m’adono que si mentre la llegia, estava fascinada per la forma i el fons, per l’esperit i la lletra d’aquesta obra, ara que ja és passat segueix vivint amb mi i en mi i embolcallant-me amb la seva atmosfera així com amb els personatges que conformen la compacta història que, de manera malvada i seductora, ens arrastra a pensar, un cop més però des d’inesperats angles de visió, en l’amor i la mort però també en la construcció de la consciència, en les pèrfides arts d’emmascarar la culpa, en la treballada relativitat d’actes molt greus, en els favors inconfessables que hem fet afavorint-nos a nosaltres, tot, per esculpir en la grisor del pàl•lid dia a dia, un futur a mig termini, que ens garanteixi anys de bonior i amor. És qüestió de paciència. Tot és saber esperar. Comptarem amb l’atzar però, sobretot, l’ajudarem fins el detall mes aparentment nimi i així, ens haurem fet mereixedors d’aquell dia que passarà discret però que el sabrem triomfant, el primer d’una vida dissenyada a gust nostre. Perquè de vida només en tenim una i ens hem d’arriscar si aspirem a certa plenitud emocional, a ser feliços, a suspendre el record del passat que cada dia pesa menys perquè hem tingut control de cada fet cabdal i, com en un hábil jugada d’escacs, hem situat les peces de manera subtil i esmunyedissa de forma que no puguin projectar molestes ombres i el nostre pensament discorri blanc i rialler.

Sento properes encara les presències de María Dolz i Javier Díaz-Varela, protagonistes d’una història tan sorprenent per sí mateixa com no ho és menys per la brillant manera en que està escrita. María Dolz és la veu narradora d’aquest llibre esplèndid i trasbalsador. María y Díaz-Varela al qual ella atorga densos monòlegs que es confonen amb la seva pròpia veu. Ells no em veuen però amb ells sóc en aquell saló, fosc segurament, on a poc a poc es descabdellen les intrigants enginyeries dels enamoraments.

Amb aquest llibre, retrobo el Marías que prefereixo, aquell que  ja em va captivar amb Corazón tan blanco, un títol manllevat de paraules que Shakesperare havia escrit per a Lady Macbeth, una Lady Macbeth que torna a prendre veu en aquesta última novel•la quan algú la recorda dient i tornant a dir: He should be dead hereafter. Marías demostra com sempre el seu domini de la narració,  mantenint en tot moment l’estructura tensa i controlada i lluint molt legítimament el seu profund coneixement de l’idioma castellà, en especial dels temps verbals amb els quals hi fa admirables jocs de funambulisme.

Ja he escrit molt i potser –cosa estranya en mi- tornaré a llegir-la. Però no l’explicaré a ningú.

Los enamoramientos

Editorial Alfaguara

Abril 2011

Fotografia procedent de "easy art" 



LA RISIERA DI SAN SABBA - TRIESTE

La Risiera di San Sabba -Trieste

Algunes ciutats sagnen
com velles indigents ferides
sense cap esperança de recuperació.

Sensibles i curiosos visitants
ens rendim al lloc del sacrifici
volent sentir com la història esgarrapa
i retratem les atmosferes del dolor
en record del martiri que varen patir uns altres,aquells que no varen ser a temps
d'escollir cap camí
i que ara honorem
amb el remordiment
de sentir-nos tocats
per la fortuna.
L'atzar ens va dur al món
més aviat o més tard,
lluny dels botxins
que no reposen mai.
Llegim noms que fan mal
perquè són noms de morts,
innocents i absents.
I plorem davant cartes de soldats
que amb pols ferm
escrivien a la mare
fent-li saber
que al cap de poques hores
serien afusellats:
Addio per sempre, mamma!
Muoro pensando in te.
I quan torno al carrer
gaudeixo de la brisa fresca
sense oblidar el vell plor
i la sang vessada.
La ciutat que jo sóc
també sap del dolor
i, discreta,
disfressa la ferida
de somriure turístic
mentre,
cor endins,
sagna.

g.a.p.La Risiera di San Sabba-Trieste

La risiera o arrossera era un conjunt d'àmplies dependències on els obrers del ram hi anaven a pelar l'arròs.

A partir de l'any 1943 i fins el 1945, l'exercit nazi va convertir aquelles sales en cel·les. Per exemple la cella della morte. Aquell conjunt d'edificis havia esdevingut camp d'extermini. L'únic lager en terra italiana. Durant els anys esmentats varen deixar-hi la vida triestins, eslovens, croates, friolans, istrians i jueus. Davant l'entrada imminent dels aliats, els nazis varen destruir el forn crematori.

Tan trist com imprescindible.

Fotografia m.s.

MÉS INFORMACIÓ: www.lagerit/san sabba

ESCLAUS, SERVENTS, SENYORS

La llibertat guiant el poble, Eugène Delacroix

No solamente se abstenía mi madre de visitar la cocina y la zona de servicio, sino que ambas permanecían tan alejadas de su conciencia como si se tratase de los cuartos correspondientes de un hotel. Mi padre también carecía de toda propensión a llevar la casa. Pero se encargaba de los menús. Soltando un suspirillo abría una suerte de álbum que le ponía delante el mayorodomo una vez concluido el postre de la cena, y anotaba con su elegante y fluida caligrafía los platos que comeríamos al día siguiente. (...) Nominalmente, la dirección de la casa estaba en manos de la que fuera la niñera de mi madre, que para entonces era una legañosa anciana increíblemente arrugada (había nacido esclava alrededor de 1830), con un rostro pequeño como el de una tortuga melancólica, y grandes pies que siempre arrastraba al andar. Solía vestirse con un monjil vestido pardo y desprendía un leve pero inolvidable olor a café y pudrición. Su temida felicitación en el día de nuestro santo y nuestro cumpleaños era el beso de servidumbre en el hombro. Con los años había adquirido una tacañería patológica, sobre todo en relación con el azúcar y las conservas, de modo que gradualmente, y con la sanción de mis padres, habían empezado a introducirse nuevas disposiciones domésticas, que a ella se le ocultaban. (...) Única señora de su enmohecido y remoto reino, que ella creía que era el real (de haber sido así nos hubiese matado de hambre), su figura era seguida por las miradas burlonas de los lacayos y doncellas cuando se arrastraba por los largos pasillos para guardar lejos del alcance de los demás media manzana o un par de partidas galletas Petit-Beurre que acababa de encontrar en un plato.

Entre tanto, con un personal permanente de unos cincuenta criados y sin que nadie se atreviese a criticarlo, tanto nuestra casa urbana como la campestre eran escenario de fantásticos torbellinos de latrocinio. (...)
Vladimir Nabokov

Habla memoria, capítol 4

Quan fa molts anys vaig llegir aquest llibre, admirablement escrit, vaig sentir al mateix temps el plaer de gaudir d’una literatura esplèndida i l’amargor i la tristesa d’una Rússia camperola i paupèrrima. D’alguna forma vaig entendre el perquè d’aquella revolució que, tants desheretats de la fortuna, varen fer i que de tan roja em fa pensar en sang i més sang. I en el règim salvatgement totalitari que va venir després per seguir castigant aquell poble fet a obeir capcot.

No sento menyspreu per aquell que ha nascut ric i poderós. Toca a qui toca. Però el to de Nabokov, en aquesta obra, em causa repugnància. I el passatge transcrit és només un exemple del seu estil cruel i despòtic. Així s’entén perfectament la lletra d'aquell himne que comença dient: Amunt els damnats de la terra, amunt els que pateixen fam...

Fotografia: dabeed.net