Triplet europeu

Els tòpics dels que parlen...

- La lluita de classes (crisi, capitalisme, classe obrera, atur...)
- Ecologia (energies renovables, transport públic, contaminació, vendre cotxes...)
- Canvi (les esquerres, les dretes, el poble, socialisme...)
- La guerra (palestina, amèrica, petroli...)
- Igualtat (dona, home, salaris, oportunitats...)
- Llibertat (d'expressió, religiosa, inclinació sexual, abortament...)
- Democràcia (dictadures, el passat, l'oposició...)

Realment els interessa...

- El poder (diners - els seus, carrera política, endollar familiars/amics, requalificar terrenys...)
- Imatge (vots d'ecohippies, cotxes oficials...)
- Tapar la realitat amb una cortina de fum (enrocar-se al poder, estabilitat, lleis repressives...)
- Llepar el cul a l'Obama i als altres dirigents mundials (diners, poder...)
- Que la seva secretària estigui bona (si sap llegir i escriure a màquina amb dos dits, millor)
- Control (la policia del bon rotllo, fer petits passos per a no canviar res important, sortir al diari...)
- Manar (tot va malament per culpa de l'oposició o del passat, aconseguir un sou de per vida...)

I per l'altra banda les coses van igual o pitjor. Suposo que els polítics de petits devien patir molt...

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 4: la primera papilla

Al contrari del què jo mateix havia pensat, el relat no anirà de com la casa i els pobres pallussos pares vam quedar arrebossats (a lo gotelé). De fet, sembla que el nen ha sortit bastant polit (segur que això no ho ha tret de mi - crec recordar que, a l'escola, vaig arribar a tenir una bata per a cada dia). Polit i amb un budell buit.

Doncs bé, preparem la papilla (res de mariconades sense gluten; no espatllem el nen, amb la feinada que hi ha hagut per a fer-lo tant bé!) i ens disposem a donar-li. Se'ns havia avisat que els nens tant petits no saben tragar, que no sabrà que fer amb la cullera, que treurà la llengua... No deixaré que el meu orgull parental em faci exagerar (massa) les coses, però certament, vam flipar. A la segona cullerada, el tio ja obria la boca i tragava sense (massa) ajuda. Evidentment, la cara i el coll del nen van quedar plens de papilla. La resta, però, va quedar igual que abans de començar (i això que patíem que el nen no es quedés guenyo amb l'esforç que feia, pobret, per enfocar la cullera quan ja la tenia a tocar).

I on està la gràcia del relat, doncs (vull dir si no sou els pares o els avis i ja esteu amb el pitet posat abans de començar a llegir)? El fart de riure ens el vam fer després, amb dues reaccions del nostre petit rondinetes (pobrissó, es veu que es quedava amb gana només amb la llet!):

1) acabem de sopar i el nen reclama atenció (entenc que s'avorreixi al llitet si no té són; ell vol estar a la taula, on hi ha la gresca). Estem menjant-nos els postres. L'Anna obre el iogurt, hi posa la cullereta i procedeix a menjar. El Jac comença a seguir la cullereta amb la vista. Sembla que es posa content. Però... ei? Perquè no va a la seva boca? Arrufa les celles i mira fixament la cullereta. Es veu que pensa que la mare no veu el seu interès pel contingut de l'estri metàl·lic. Escup la pipa i obre la boca, tot movent el cap (perseguint la cullera), a veure si cau alguna cosa. No? I si poso cara de pena? Tampoc? I si ploro? Crec que a partir d'ara, tot el que es mengi amb cullera, s'haurà d'ingerir lluny de la seva mirada curiosa i escodrinyadora.

2) ja fa dies que ens hem adonat que les 11h (de la nit!) són la seva hora; el nen dóna patades, tot movent els braços a l'aire a una velocitat increïble (s'ha de vigilar si no vols rebre un ganxo d'esquerra en plena mandíbula), mentre va dient coses (la última incorporació és un insistent "grrnnnyeeee"). També ens hem adonat que si li dónes conversa (preguntant-li coses o animant-lo a que expliqui més), en sentir que es comunica sense haver de plorar, el tio es posa super content i s'esvera un munt. El tema, però, és que els nens quan mengen sucre semblen com posseïts per una energia infinita que han de cremar de forma immediata. Com era d'esperar, doncs, l'excitació del nen a les 11h del vespre, post-papilla, va ser brillant: ens va explicar de tot i en veure que li seguiem el corrent - i que ens pixavem de riure - cridava més i no parava de somriure, tot sacsejant les seves petites extremitats, sense la més mínima intenció d'anar-se'n a dormir (bé, més aviat de deixar-nos anar a dormir a nosaltres). Sort que gasta l'energia ràpid i després de mitja hora de xerinola (el que vindria a ser una festa de bolquers) es va rendir als braços de la mare. Em sembla que la papilla li haurem de donar a la tarda!

Paparra Ferrer

Terrassa ha crescut força els darrers anys, guanyant notorietat entre els nostres veïns barçalonins (cosa positiva en alguns aspectes i molesta en bastant d'altres). Part d'aquest creixement ha portat que s'hi facin coses interessants, o que com a mínim es doni a conèixer que es fan, com ara el festival de Jazz, la fira modernista, concerts, etc. El passat dimecres un dels patrocinadors de l'escuderia Williams F1 Team va portar un dels monoplaces a la Plaça Vella, en un petit stand on hi repartien propaganda.

Certament, després d'haver vist els cavallinos rampantes devorant la recta del Circuit de Catalunya durant tants anys, veure la closca d'un Williams no fa que se't posi la pell de gallina. Si hi sumem tot un conjunt de nou-aficionats a la F1, que es pensen que l'Alfonso és el millor pilot de la història, fent fotografies a les llantacas, l'atractiu queda al mateix nivell de veure a un home panxut en calçotets i mitjons. Tot i així, els qui ens estimem la F1 (amb els seus altibaixos), creiem que no va morir amb el gran Ayrton, vam gaudir amb la conducció del mestre Schumi i ara mirem esperançats alguns pilots com el Vettel, no podem evitar anar a donar-hi un cop d'ull i a pensar com ens agradaria poder-lo estampar conduir.

Ara bé, la pregunta que em vaig fer jo en veure la gent que hi havia va ser, on és la Paparra Ferrer? Suposo que ella ja sabia que el seu estimat Nico no hi seria. Però ella no descansa mai. No ha entrat al món de la F1 gràcies a la seva passió pel motor (ni pels seus coneixements, així en general), sinó amb un objectiu molt clar: assegurar-se un futur com a nova-rica. El petit Rosberg ha estat escollit. I ella espera, prepara... i en el moment oportú es deixarà caure i hi clavarà les urpes.

Ets polític? Així la teva mare quan cobra per un servei?

Es veu que un dia els polítics que governaven aleshores van decidir que s’havia de descentralitzar. El problema és que no van pensar en que per a que això tingui sentit, s’ha de proporcionar un mitja de transport (públic, a poder ser) també descentralitzat i que funcioni (més enllà dels límits de - la ciutat de - Barcelona, vaja).

Jo, sincerament, em nego a gastar més de 2h per trajecte i amb la RENFE; és a dir, perdre 4h i mitja (més del 50% del que dura una jornada laboral estàndard) - quan tot va bé! - en els 2 meravellosos trajectes diaris que no puc evitar, que tenen Castelldefels com a punt de destí/origen. Ampliem el problema: vaig amb cotxe i em menjo tot el tram amb limitacions de velocitat.

El govern actual - on un reduït grup de hippypolles exerceixen una dictadura, tot predicant que ells són del poble i treballen per al poble - ha fet tot el que està a les seves mans per tal que els trajectes en cotxe s’allarguin tant com els del transport públic. Suposo que esperaven que així aquest darrer tindria més èxit.

Per acabar-ho de rematar, després d’un any fent el mateix trajecte, un s’adona que conduir entre camions, amb retencions a cada sortida (que a més, has d’agafar, per canviar de carretera 500 vegades abans d’arribar a destí... descentralització màxima, vaja), amb gent histèrica i tot altre tipus de diversions, en una meravellosa gimcana abans de les 7h del matí, no és massa bo per a la pressió arterial. Solució? Els túnels de Vallvidrera. Una estafa, si, però com a mínim s’hi va tranquil. Bé, s’hi anava fins que els hippypolles van decidir que després de l’últim peatge s’havia d’anar a 80 (contaminació, accidents... pel tràfic que entra a Barcelona... ei, però que jo no vaig a Barcelona! Ah, que realment és per recaptar?).

Doncs bé, per a la nostra seguretat, aquest matí hi havia un passat de color gris fent fotos a l’entrada del túnel. Si és que en un moment de crisi el millor per al ciutadà és haver de pagar multes:

- Així s’eviten accidents; què és el preu d’una multa en comparació del què costa reparar un cotxe accidentat?

- Així s’evita contaminar; quants diners s’estalviaran a la seguretat social en forma de baixa laboral per problemes respiratoris!

- Així hom estalvia diners; el mateix mes de pagar una multa, segur que no es surt a sopar a fora. I el problema no és el sopar en si, sinó les despeses col•laterals: la copa de després, el pàrking o el taxi...

- Així es reinverteix en serveis per al propi ciutadà; no és evident que som l’enveja d’Europa?

Però és clar, tant criticar als inútils dels polítics, comporta conseqüències. Sempre hi ha algú que et diu: “però ells han decidit dedicar la seva vida a la política. Si no t’agrada com ho fan, perquè no te’n fas tu?”. La meva resposta: perquè si volgués vendre el meu cul per diners, treballaria del mateix que les seves mares.

I ara la pregunta que us esteu fent tots (jo inclòs): sortiré guapo a la foto?

Imbecilitat en dolby surround

“Fernando, los tiffosi te están esperando con los brazos abiertos, porqué tu... tu no te irías a comer un helado, no?”

I tu... tu tens la EGB, subnormal?

A través del mirall

Tant de bo hagués pogut guarir-te; aturar la teva lenta desaparició. Essent realista, simplement, tant de bo t’hagués agafat la mà quan vas tancar els ulls per última vegada i t’hagués dit com d’important has estat, ets i seràs per a mi. O potser si només hagués trobat més temps per a estar amb tu quan tot era més fàcil.

Tant de bo hagués pogut veure els teus ulls mentre tu, somrient, miressis com els seus petits dits s’agafen amb força a la teva ma. Tant de bo que per al meu fill no fossis només una història, unes fotografies; un personatge lluny de pertànyer a la realitat.

I llavors, enmig d’aquest núvol de pensaments entortolligats, he recordat quan a l’entrada de l’hospital, davant la sorpresa de tots, vas baixar de la cadira de rodes – amb la mateixa energia que té un adolescent - i em vas dir: “Va, Oriol, porta’m a casa... O no, espera, perquè no anem al bosc a buscar granotes?”.

En aquell moment vaig adonar-me que tot havia estat producte d’un pensament fosc: l’arbre encara és allà on em vas ensenyar i el forat a la seva escorça no s’ha tancat. Aquell forat que ens portava al món on puc ser la morsa i les granotes parlen. I sé que tu ets allà, esperant que jo i el Jac vinguem a jugar.

Rock 'n' roll

54 anys i, en principi, només té 10 dits a les mans...

For those about to rock, we salute you!