Notes sobre la deriva contemporània de la figura del pare: de Miquel Àngel a Garcia-Àlix.

Si avui és 19 de març això és Sant Josep.

En Josep va delegar la fecundació del seu fill (de fet, El Fill) en l'Esperit Sant, UN PARE SENSE TACA D'ORGASME, patró de tots els pares.

L'Esperit Sant, a banda de fertilitzar verges, es dedica també a altres tipus d'assumptes. Un exemple el tenim uns pocs dies enrere, quan vetllava per la designació del nou pare de tots els catòlics: el Papa Francesc. En aquest conclave, que es va celebrar a la Capella Sixtina, el nostre Esperit Sant estava ben aprop d'una de les iconografies de la paternitat més conegudes: "la creazione di Adamo" (1511) de Miquelangelo Buonarroti. Amb un sol gest de la mà de Déu (a la dreta de la imatge, és clar) infon vida al cos d'Adam, el primer dels nostres.

Cinc-cents anys després l'Alberto García-Alix recorre el camí de tornada amb "Una pequeña historia de amor" (1995), la història d'UN ORGASME SENSE LA TACA D'UN FILL.

Per cert, a tots els pares... felicitats!

L'estudi Daguerre de Sants: re-daguerrotípia social.

Els amics de Fotoconnexió de la comissió Daguerre estan muntant una exposició sobre l'Estudi Daguerre de Sants que us volen fer pagar a vosaltres (sí, sí, a vosaltres!), pel que en breu rebreu notícies d'aquest projecte de mecenatge col·lectiu (en snob, crufundin o alguna cosa per l'estil). Al llarg d'aquests dies uns quants voluntaris forçosos anem penjant fotografies d'aquest estudi de barri (a punt a punt de desaparéixer per deixar lloc al bar de tapes 23.452 de Barcelona i uns quants pisos en els que continuar desnonant gent). Ara em toca a mi.

La gràcia del número 78 del carrer de Sants rau en què es va edificar pensant-se com a estudi fotogràfic des del seu inici, un inici tan llunyà que va haver d'incloure una galeria de llum natural on fer les fotos. La il·luminació artificial va avançar ràpidament pel que ben aviat aquesta galeria va quedar obsoleta. Amb un cel ras per sota el lluernari i una uralita pel damunt es va transformar la galeria en el plató actual. I fins avui. Demà ja no.

Les investigacions de la comissió Daguerre han donat resultats ben sorprenents. Des del seu inici l'estudi es va beneficiar de la proximitat amb el convent de les Germanes Reveladores del Sagrat Halur de Plata. Així com hi ha monges que comercialitzen els pets d'ídem o els nadons de mares solteres, les Germanes Reveladores produïen els millors químics fotogràfics d'aquest país nostre, sigui quin sigui. De seguida es van entendre monges i Daguerre (ehem, ehem..). A canvi dels químics, l'Estudi Daguerre es faria càrrec de les tasques de beneficiència del convent i així les Germanes s'estalviaven el tràngol d'haver de tractar amb misèries, que de sor Genoveva ja n'hi ha una. Les obres de caritat que emprendria l'Estudi Daguerre serien les de facilitar un record fotogràfic a les classes més desafavorides del barri a un preu simbòlic. Per tal d'abaratir costos, l'Estudi Daguerre va crear un mètode que va anomenar (amb més visió de màrqueting que de precisió etimològica) re-daguerrotípia, una mena de photoshop de cartró on els més pringats anaven passant a ritme tan alegre que era ben fàcil dur al crio a retratar vestidet de comunió i acabar retratada en una foto de casament amb el senyor de davant de la cua. Un cas absolutament verídic com pot certificar un eminent fotoconnectat que és a qui havien de fer la foto vestit de marineritu, d'això ja en fa molt i molt i molt de temps...

Sensacional descoberta de la Comissió Daguerre: el photoshop de cartró original total!

L'autèntica senyora mare del fotoconnectat de la comunió amb un senyor de Cuenca que passava per allí...

Recent casats sense identificar, pobres com una rata però malalts d'amor de veritat.

Preparant la marató-BCN'13 (X i última). La línia blava.

Un taxi amb els colors de Barcelona trepitja una línia blava. Ja fa uns dies que aquesta línia recorre la ciutat. Jo me la vaig trobar ahir al vespre, al poc de sortir a córrer la darrera tirada una mica llarga abans de la marató. Em vaig emocionar.

Aquest diumenge gairebé vint-mil corredors perseguirem aquesta línia, que no ens deixarà d'acompanyar fins 42,195 quilòmetres després. Tinc els collons per corbata, aquesta setmana passarà molt lentament. Ara toca cuidar-se. 

Repassaré el recorregut amb el fantàstic bloc d'en Miquel Pucurull en el que ens explica la història i les historietes de cada quilòmetre. També m'entretindré a tornar a llegir els consells que en David Jiménez dóna al seu Blogmaldito : aprendre i riure tot en un... Tot això amb fregues constants amb Voltaren al dit gros del peu dret, en la seva articulació amb l'empenya. Me'n vaig sentir divendres passat a mitja sessió de sèries, però el dolor se'n va anar fins a la sortida d'ahir i ja no m'ha deixat. Si vaig al metge em dirà que repós, així que no hi ha metge, que per una altra banda són uns professionals que cobren per trobar-te coses lletges i són uns addictes a anar-se'n a congresos on han de presentar ponències on s'inventenr noves malalties per tal de marcar paquet i cony, que prou, que si un vol conservar la salut que se la quedi i no la posi en mans d'elements com aquests.

He negociat el ritme amb el meu sensei, en Manel G, un amic de proporcions olímpiques. Provaré de fregar (per sota) les quatre hores, amb un ritme de 5'40''/km que ja tinc interioritzat i que aniré controlant amb els parcials de cada 5km (no penso dur ni telèfon ni rellotge). Ja m'he depilat els pits per tal d'estalviar-me la sentida de quan em vaig arrencar els esparadraps que em protegien els mugrons i poca cosa més em queda per explicar, que ja tornaré d'aquí a uns dies a explicar-vos com ha anat la cosa i que moltes gràcies per llegir-me.