Wittgensteniada Nº32. Res a afegir-hi.

M6+Cron50+TriX

"La figura contiene la posibilidad del estado de cosas que representa". 2.203

Ludwig Wittgenstein, TRACTATUS.

Gisèle Freund, pitonissa.

M6+Elmarit28ASPH+TriX+R1200GS+SMN+un servidor

"Hace unas décadas, los viajes eran el privilegio de una pequeña clase acomodada. Hoy en día, gracias al tiempo libre, a las vacaciones pagadas y a los progresos de las comunicaciones, millones de personas se desplazan cada año. En la sociedad de la abundancia, el automóvil y el avión han dejado de ser transportes de lujo.

(...)

El cuerpo humano, sin embargo, tiene sus límites y no puede absorver en tan poco tiempo tantas impresiones nuevas sin mezclarlas. Qué importa, de vuelta a casa, revelará las fotos y podrá recordar los lugares visitados. Ya no hace falta mirar. La cámara ve por nosotros."

"La fotografía como documento social", Gisèle FREUND

I va la tipa i això ho escriu... al 1974!!! Després de llegir això, us prometo que pagaria deu cèntims per ressuscitar la Gisèle Freund i veure-li la cara davant l'adveniment del digital i dels vols low-cost... En cinc minuts un atac de feridura se l'enduria de tornada a la caixa.

En una altra banda comentava que hi ha uns indis americans que al desembarcar en un aeroport s’hi queden unes hores de més: esperen que els hi arribi la seva ànima, que viatja a una altra velocitat. Em pregunto si mentre s'esperen es miren a la pantalla lcd de la càmera les fotos que segur que han tret del viatge. I així, foto a foto, els arriba l'esperit...

Haugh..!

Tron trist.

M6+Cron50+TriX

Als afores de Vilanova i la Geltrú hi ha aquest tron moribund, víctima de l'ampliació de la C-15. Una autovia modifica moltes topografies, també la del mercat del sexe fugaç. Elles ja no hi són però en queden els trons, encara. Això sí, un tron sense princesa és carn de depressió i aquest ja el trobo ben entristit. 

M6+Cron50+HP2+2 llàgrimes

Pintat de color azul-joder.

M6+Cron50+Indignat compungit

Doncs això, que joder, que de azul que t'hi cagues està el panorama. Però ànim, campió, que a la contra també s'hi juga bé...

19-N: Jornada de reflexió.

M6+Cron50+TriX+en Martí (indignat)

Heu vist? És una passada: naixem amb indignació de sèrie. Mentrestant, jo que m'ho miro de fora estant i reflexiono.

Els polítics estan força putejats. És injust. El que els fem passar aquests dies no té nom. Els obliguem a posar cara de gilipolles pidolant vots aquí i allà. A alguns, pobres, els han fet creure que el camí a Madrid passa per treure a passejar el fatxa que duen dins tot convidant gais a cal psiquiatra mentre compten els Muhammeds que hi ha a comarques: com per acabar grillat. D'altes, pateixen d'allò més provant de posar cara de seriositat quan només la saben posar d'emprenyada. I ves sumant.

Els polítics són gent tan normal i respectable com qualsevol. Per això mateix els estalviaria vexacions i, més que eleccions, el que faria és sortejar els càrrecs entre el cens disponible. Saps? A la del cinquè li ha tocat de ministra suplent de justícia. No fotis! Pos sí. Guai. I al cap de quatre anys, un altre sorteig. Mentrestant cap concessió a la galeria: no serviria per a res.

Ella va marxar sobtadament...

M6+Cron50+HP2+Vilanova i la Geltrú

Wittgensteniada Nº31. De l'importància de la tècnica..

Fira a Guissona

"El hombre posee la capacidad de construir lenguajes en los que cualquier sentido resulte expresable, sin tener la menor idea de cómo y qué significa cada palabra. Al igual que se habla sin saber cómo se producen los distintos sonidos. (...)" TRACTATUS, 4.002

Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.