Sota el mantell gris, la terra suspira,
últim ale, com un plor que ressona.
Llàgrimes cauen del cel amb amargor,
la natura crida en un silenci que esperona.
Les muntanyes tremolen amb dolor,
com l'ànima que plora en cada vall.
L'últim ale, un crit que es percep,
la terra plena d'angoixa, tristesa
ella tant preciosa i tant fràgil.
Rius flueixen com llàgrimes de comiat,
el vent xiuxiueja un adéu desolador.
Flors s'ajupen en un trist allau,
la terra crida en un lament retentidor.
En el darrer batec del cor de la terra,
s'entreteixe el dolor amb la darrera llum.
Un murmul de tristesa omple l'atmosfera,
l'últim ale, com una cançó que es consum.
