RENAIXÉR EN L'ADVERSITAT

En un món que crida i s'agita,

on el dolor a vegades ens abriga,

s'alça un murmuri, suau i sincer,

és la veu de l'ànima, pur i sencer.

No deixis que el fred et endureixi,

ni que l'ombra la teva llum ofusqui,

pues en cada llàgrima que cau,

hi ha un raig d'amor que no s'apaga.

L'amargor pot intentar robar,

la dolçor que portes en estimar,

però al teu pit, un foc ardent,

et recorda que l'amor és valent.

Si el món s'oposa, i tu decideixes,

caminar per senders que no es demanen,

sent-te orgullós, ferm i clar,

pues la teva essència és un regal rar.

Així, en la tempesta, en la calma,

mantén la tendresa sempre a l'ànima,

que encara que el món no ho comprengui,

la teva llum brilla fort

LES MORTS EVITABLES

En les aigües que arrasaven, 

un crit ofegat ressonava, 

valencians de cor valent, 

sota el pes d'un destí impotent.

Els carrers ploraven llàgrimes, 

la terra, un mar de desgràcies, 

caminant entre ombres, 

on els somnis s’han esfumat.

Un riu que no sabia aturar-se, 

un vent que s’enduia el demà, 

la vida, com un miratge, 

s’esllavissa entre els dits, 

mentre el dolor es fa veritat.

Morts evitables, ens diem, 

cada nom, una ferida viva, 

la natura, un gegant irat, 

que ens crida amb veu de tempesta.

Recordem aquells que ja no són, 

amb el cor en pena, un adéu, 

les seves rialles, ecos perduts, 

en el silenci d’aquest greu.

Que no ens oblidem del seu pas, 

que lluitarem per un demà millor, 

perquè cada vida, un regal trencat, 

mereix el seu honor, la seva llum.

I en cada gota que cau del cel, 

que sigui un record, un últim desig, 

que el dolor ens uneixi en la lluita, 

perquè cada ànima sàpiga que no està sola.

FA TEMPS QUE ESTIC SENSE ESTAR

Fa temps que camino entre ombres,

on la llum és un record llunyà,

els dies es fonen en un núvol gris,

i el cor, un ecosistema de silenci, s'atura.

Les estrelles han perdut el seu brill,

la il·lusió, un murmuri que es fon,

i l'ànima, com un riu tranquil,

flueix sense rumb, sense un destí definit.

Busco el color en la rutina,

un raig de sol que acariciï el rostre,

però la vida es presenta com un quadre,

on les pinzellades han perdut la seva força.

Potser és hora de despertar,

d'escoltar noves veus que xiuxiuegen al vent,

de deixar que el cor torni a cantar,

i redescobrir la màgia del present.

Si alguna cosa et mou, no ho dubtis,

mira al teu voltant amb ulls nous,

la bellesa pot amagar-se en els detalls,

i potser, un dia, el teu somriure tornarà a brillar.

REFLEXIONS DE L'ABSÈNCIA

Potser aviat moriré,

ningú recordarà el meu nom,

ni a la tomba on reposaré,

solitari, en el silenci d'un món.

Uns diran: "Era un bon caballer",

altres murmuren, "un sinvergüenza,

un retrat de la dualitat,

en la memòria, una contradicció intensa.

La meva pàgina es tancarà,

sense rastre del meu pas,

la vida seguirà amb el seu ritornell,

el sol sortirà, i es pondrà, sense compass.

He viscut en l'angoixa i el dubte,

amb por del que va i del que vindrà,

oblidant-me de la meva essència,

escoltant veus que no em deixen ser qui sóc.

I així, per què he de temer?

Si l'absència és el meu llegat,

un murmuri en el vent que passa,

un record que s'esvaneix, en el temps, es perd.

A LA VORA DEL SOMNI

A la vora del somni, un mur s'alça,

silenci pesat, xiuxiuejos d'esperança.

Amb mans tremoloses, davant d'ell m'atur,

preguntes xiuxiuegen, l'ànima es troba en dolor.

Val la pena escalar aquest mur,

o sempre ha estat aquí, com ombra, als meus peus?

En l'eco de la por, el batec ressona,

la veu dels meus somnis, una llum que no frena.

Amb cada pas incert, el cim s'apropa,

desafiant l'abisme, el dubte s'apodera.

Poc o molt, el que tingui a la mà,

és força i coratge, el meu destí és aviat.

Així que decideixo escalar, trencar el silenci,

darrere de cada maó, un nou començament.

Perquè en la lluita ardent, l'ànima es forja,

i el mur es trenca quan el cor esclata.

EL TAPÍS DEL TEMPS

 

 

En els racons d'una memòria vella,

records que s'esvaeixen com fum en el vent,

ombres d'històries mai dites,

llavis que ja no xiuxiuegen ni un suspir.

 

Temps que fou, ara només pols que balla al vent,

escombrat pels vents impertorbables de l'oblit,

quimeres d'un passat llunyà, com estels apagats,

perduts en l'abisme de l'eternitat.

 

Què fou de les mans que construïren somnis,

de les veus que dansaven melodies sota la lluna?

Tot es dissol en el temps, una sinfonia perduda,

escoltant els ecos d'un silenci tan profund,

murmuri de veus oblidades que deixen només el buit.

 

Miralls trencats reflecteixen el passat en fragments,

bocins dispersos per la mà de l'eternitat impasible,

i nosaltres, fantasmes envoltats de foscor i oblit,

busquem peces d'un trencaclosques antic, perduts.

 

Cada vida és un fil fràgil en el teixit infinit

del gran tapís ondulant de la humanitat,

algunes cauen en l'oblit com fulles al vent,

sense deixar rastre, sense ressenya, efímeres.

 

En les solituds silencioses del cor reposen,

records de vides que ja no són més que ombres,

esperances que es van esvair com estels foscos,

llavors que no van arrelar mai, desolades.

 

Però en el silenci profund de la memòria,

palpitant en l'ombra misteriosa del passat,

les vides perdudes encara esperen amb esperança,

ser rescatades de l'oblit per una llum encara per brillar.

 

En els racons més foscos i ocults de la memòria,

reposen les empremtes suaus d'aquells que van ser,

com flors que mai van florir ni van captar la llum del jardí.

 

Però en el cor immens del temps, persisteixen,

com una melodia suau que no s'apaga mai,

les vides oblidades encara murmuren amb delicadesa,

esperant ser escoltades, recordades per sempre.

 

Que aquest poema sigui un humil homenatge,

a aquelles vides oblidades i ignorades,

que en el teixit insondable del temps trobin lloc,

i en el recòndit racó de la nostra memòria, refugi.

EL TEMPS ENS CONSUMEIX

Ahir era jove, avui el temps avança,  

implacable riu que mai s’cansa,  

deixant en el record un suau sospir,  

de somnis marcits i un cor que es refreda.

Les hores s'escapen com gotes de pluja,  

xiulets del vent en una tarda fosca,  

els dies esdevenen setmanes i anys,  

i la vida s'esfuma entre rialles i desenganys.

La joventut se'n va com flor marcida,  

ballant a l'aire, en la seva dansa daurada.  

Però la vellesa, amb la seva pau serena,  

ens abraça amb força, ens omple d'escenes.

El temps ens consumeix, però no ens mata,  

ens transforma en éssers de saviesa grata.  

Ens ensenya a valorar cada mirada,  

a abraçar el present, a viure cada jornada.

Així, en cada raig de sol que ens toca,  

en l'aroma de flors, en la vida que evoca,  

recordem que el temps, amb el seu pas lleuger,  

és un mestre que ens guia, un amic sincer.

12 D'OCTUBRE

 12 d'Octubre, Res a Celebrar

Avui el crit al vent esdevé dolor,
del passat neix el lament, la ràbia i la foscor.
1492, un món es trenca,
sang indígena, que encara resplendeix, desperta.

No hi ha glòria, no hi ha conquesta,
només la terra, plorant ferida,
sota el pes de creus i espases,
el seu alè es perdia, mentre moria.

Maies i inques, el sol es va apagar,
mites trencats, en el foc es van cremar.
Cultures senceres, plenes de saviesa,
aplastades sota una bandera estrangera.

No hi ha victòria, només silenci,
un genocidi escrit a la història.
Els rius de la selva, de sang tenyits,
els ecos de les pampes ja no canten, només gemeguen.

Res a celebrar, només recordar,
els pobles que la mar va engolir,
el sol de la seva llibertat s'apaga,
mentre el món els oblida en l'oblit.

Però els pobles resisteixen, el crit no s'atura,
avui ressona a cada selva, cada desert, cada altura.
Aquest 12 d'octubre, desvetllem el dolor,
la memòria mai no mor,
perquè en cada ombra hi ha una veu que diu:
"Som aquí, i encara lluitem, som aquí, no oblidis mai."

AMB FORÇA I ESPERANÇA

En el silenci de la nit, 

on les llàgrimes cauen com pluja, 

les veus internes ens criden, 

recordant-nos que som més que dolor.

 

Cada pas, una victòria, 

cada alè, una promesa, 

la força que neix de l’ànima, 

ens impulsa a seguir endavant.

 

Les ferides són records, 

marques d'una batalla guanyada, 

i en cada cicatriu, la vida 

ens ensenya a valorar la llum.

 

Amb el suport d’aquelles que estimem, 

unim les nostres veus en un cant, 

perquè juntes, som més fortes, 

perquè el demà ens espera amb braços oberts.

 

En cada dia que afloreix, 

hi ha un raig d’esperança, 

i en cada cor que lluita, 

una història que s’escriu amb amor.