Barcelona a vol d'ocell

De Barcelona

Des de l’atalaia del Mirador de la Cornisa, a la Serralada Litoral, la perspectiva nocturna (i diürna) de Barcelona i del Vallès és extraordinària. El diumenge era una d’aquelles nits sense a penes boira, freda i humida, que invitava a la contemplació. Ben abrigat, amb capell de llana i guants, llum d’espeleòleg al cap, el trípode i la màquina de retratar, el bullici de Barcelona vist en perspectiva, té un cert efecte de relativitat. Des de dalt, t’imagines tot allò que es cou amb una gran ciutat, negocis, política, històries d’amor, alegries i tristors, bondat i passió, art i ciència, cinema, poesia, mort i vida... Intentes identificar aquells indrets més emblemàtics i recórrer a vol d’ocell les seves principals artèries, des d’Alella fins al Prat, creuant pel cim de Montjuic i tornant per Collserola. Els avions anaven i venien, sempre per sota, segurament amb gent atrafegada que venia de fer feina o altres amb rialla ampla que viatgen per gust. Els núvols lliscaven suaus com besant el cel i els cotxes tornaven a casa dibuixant ratlles rectilínies al llarg de l’autopista. El diumenge se’n anava i començava a arribar el dilluns, amb algunes imatges a la targeta CF i certa sensació de son, era el moment de tornar a casa.

Figues de Moro, la Cornisa, la boira i el cel a la posta

Qualsevol tarda a la posta del sol (Serra de Marina)

Parlo de nou de les figues de moro, la mare tenia una especial predilecció per aquest fruit. El pare, segurament amb l’ànim de fer-la feliç, en els mesos d'agost i setembre sovint li portava figues pelades en un petit recipient. La mare sempre li feia un somriure de complaença, un somriure que sempre recordaré. Per pelar-les i collir-les cal tenir molta traça i utilitzar estris enginyosos per evitar acabar amb les mans plenes de petites i doloroses punxes. El pare les hi tallava els dos caps i al mig hi feia un tall transversal per on les obria i llençava al recipient sense tocar-les amb els dits.

El color vermellós és sinònim de maduració i de dolçor, és el moment de menjar-les. Per agafar-les de la figuera (palera), el pare sempre em recomanava fer-lo de bon matí, amb la fresca, deia que amb la calor les punxes esvoletegaven i es clavaven amb més facilitat. El cert és que cal ser un vertader especialista per no acabar fins al coll de les molestes punxes.

A Premià de Dalt, a la finca de Can Bernadó a dalt del Parc de la Serralada Litoral molt a prop de l'Ermita de Sant Mateu, recordo que hi havia unes dues hectàrees cultivades d’aquesta fruita originària de Mèxic.

Per cert, val la pena pujar-hi i anar fins al mirador de la Cornisa, sobretot a l’hora de la posta de sol, el mirador està orientat al sud, des d’allà es divisa un bon tros de mar i tota la plana del Barcelonès, Collserola, la Serralada Prelitoral i un petit perfil de Montserrat al fons, sempre que no hi hagi boira com aquest passat dissabte.

Des del Mirador de la Cornisa (Premià de Dalt) un dissabte emboirat