Colometa, vola, Colometa...

"Els que no saben plorar amb tot el cor tampoc saben riure"

Golda Meir

Jo tenia un colomar al Poblenou, a tocar de la vora del mar. Era casa meva, petita però molt bufona, que en els seus orígens havia estat un colomar...

De tant explicar aquesta història vaig arribar a creure-la. Potser va ser perquè molts dies notava la mirada atenta d'un colom que vigilava que no prengués mal. Solia fer la seva visita cap a mig matí, ja sabia que jo no acostumava a matinar. Li agradava observar-me mentre feinejava per casa. Quan estudiava cant el colomet allargava la seva visita. Com si li sabés greu que cantés sense públic. A mi m'agradava que en Joanet, el meu colom amic, picotegés les molles dolces que havia deixat caure del plat de l'esmorzar. Quan feia dies que no el veia el trobava a faltar, sentia que el meu àngel de la guarda m'havia abandonat.

Vaig ser molt feliç en el meu colomar: moments d'alegria i moments de tristesa. Una temporada curta però intensa. Un trosset meu s'ha quedat allà. I tant qui el va conèixer com qui n'ha sentit a parlar també porta en el cor el meu colomar.

Petit però amb la porta sempre oberta als amics, encantats de com ho tenia tot. El piset era minúscul però venien sovint i això que era un quart pis sense ascensor! A mi no m'importava pujar escales a canvi de tenir un pis tan lluminós. I pocs afortunats saben quina sensació tan meravellosa representa llevar-se cada matí i veure el mar. I aquella terrassa que era l'enveja de tothom. Quants sopars d'estiu a la fresca i quants apretats sopars d'hivern en aquell petit refugi destartalat, ben apinyats perquè no s'hi cabia i per no passar fred.

Recordo amb especial carinyo un sopar improvisat el dia de Nadal després d'una actuació al Llantiol. Qualsevol diria que no havíem dinat ni ens havíem atipat de torrons aquell dia. Vam arrasar la nevera. En "L'esmorzar al colomar" que vaig organitzar uns dies més tard, el bon temps ens va acompanyar i vam poder fer l'esmorzar de "forquilla i ganivet" a la terrassa fins que l'escalfor del sol ens va abandonar.

Hi feia fred a l'hivern, molt fred!! Per sort els Reis van arribar per avançat. Vaig anar a la botiga i vaig comprar l'estufa que escalfés més. No em va importar que fos la més grossa, ni la més cara, ni la que més electricitat gastava... Ben tapada amb una manta passava les nits davant l'ordinador explicant les meves misèries a un home sensible i divertit que m'anomenava Colometa i li agradava creure que jo vivia en un colomar. Però el fred se'm feia insuportable, sobretot quan tocava anar-me'n tota sola cap al llit.

Calia posar remei a la meva necessitat d'escalfor humana. Es va acabar el teatre al Llantiol i vaig pensar que hauria de trobar alguna cosa que em tingués entretinguda. Vaig decidir buscar nòvio.Tant de bo hagués estat tan fàcil com anar a la botiga i comprar una estufa. Va aparèixer llavors un Cargolet a la meva vida. Abans un altre home m'havia portat un croissant i un cacaolat i alguna altra cosa per saborejar a l'hora d'esmorzar.

De les postres de la visita matutina i d'unes fotos amb fons d'estrelles testimonis d'un pecat de Cap d'any es va parlar especialment el dia de la "Fideuà al colomar". Volia convidar els amics a dinar confiant que no tots podrien venir. En aquests casos ja pots comptar que cap et fallarà. Amb aquella cuineta de joguina, amb foc d'inducció i sent la meva primera fideuada per a 13 a taula, encara me'n vaig sortir prou bé. Molt més complicat va ser enretirar-ho tot per fer entrar-hi la taula de jardí, la plegable d'emergència i les cadires per a tots els comensals que no van deixar ni un sol fideu! Llarga va ser la sobretaula que serà recordada per ser una tarda de grans confessions.

Avançat a la llei antitabac va ser el colomar un "Espai sense fum". En un únic espai que era menjador, saló, estudi, habitació, habitació de convidats, traster... no es podia fumar. Al replà de l'escala vaig muntar la sala de fumadors dels dies de pluja , vent o fred intens, la resta d'ocasions es fumava a la terrassa.

La primavera va arribar mentre que el Cargolet desapareixia, deixant rastre, és clar. Es van complir les profecies i vaig abandonar uns dies el meu colomar per recuperar-me d'una dolorosa intervenció. El meu colom amic va trobar a faltar les molles de l'esmorzar i els meus cants. Vaig retornar abans de complir 30 anys, a temps de tenir alguna aventura no confessable. Ja començava a fer calor! Sortia lleugerament vestida a la terrassa i no em va molestar descobrir que el veí del davant sovint m'espiava.

Hi feia calor a l'estiu, molta calor!! Sense feina i amb poques ganes vaig haver de marxar a Madrid a cantar. Massa llàgrimes vaig vessar en aquell sopar de comiat. Pressentia que el meu estiu a la capital s'aniria allargant i que el final del meu colomar arribava. Per això quan podia tornava a Barcelona, ni que fos per dos dies. Necessitava veure de nou el mar, respirar la humitat, recordar les olors, els carrers, la manera de fer de la nostra ciutat... I tampoc no volia que m'oblidés el meu colomet fidel.

I així va ser. Moltes aventures i moltes emocions a Madrid, tantes com records i moments inoblidables viscuts al colomar. Vaig apostar per una vida artística i vaig abandonar el meu petit espai estimat. Jo sé que ara en Joanet menja les molles dolces que cauen d'altres plats però de tant en tant sent una fiblada al cor quan li sembla escoltar una veu que és la de la seva Colometa.

Fredes decisions

"Les dones no mesuren mai els sacrificis; ni els seus, ni els dels altres"
Anne Louise Germaine de Staël

M'ha trucat la meva amiga violinista que estava a Barcelona per si tenia una estona per quedar. I tant. Fa mesos que no ens veiem i la trobo molt a faltar. Ningú com ella posa tant interès escoltant les meves peripècies i enyoro el seu punt de vista pràctic sobre totes les coses. M'encanta saber les seves històries, la seva llista d'amants és tan envejable com llarga la de desenganys.

Va marxar a viure a Berlin aquest estiu sense saber ni una paraula d'alemany. A aquestes alçades segur que l'entén i el parla molt millor que jo que vaig estudiar-lo 3 anys. Està treballant en un restaurant de cuina espanyola 6 hores 4 dies a la setmana i té tot el temps del món per fer el que vol. M'explica que està encantada fent vida d'estudiant, anant a la universitat i a classe de perfeccionament de violí.

Me n'alegro de veure-la tan contenta. Qui podria ser tan feliç allunyada de la família i els amics, suportant temperatures sota O i sobrevivint amb un sou de cambrera??

Ella és de les que creu que el món és dels valents, atrevida i decidida. També dubta, pateix i passa els seus mals moments, és clar. Però bé, totes les inclemències es resisteixen millor quan s'està enamorat. Resulta que el seu rotllo amb l'argentí que jo creia finalitzat es va reemprendre i ha fet grans progressos en la distància. La violinista independent reconeix obertament després d'haver fet el primer glop a la seva camamilla, que està super enamorada de l'argentí tarambana. I abans de fer el segon glop, em notifica que està disposada a passar la resta dels dies de la seva vida amb ell. Visca l'amor!

Recordo un tros d'home alt i guapo, músic de jazz que venia xocolates per pagar el lloguer del pis que compartia amb 4 noies més. Els dies que tenia lliure anava a ballar tango a la milonga on va conèixer la catalana que seria la dona de la seva vida. "El primer tango que vam ballar ja van saltar xispes, imagina't al llit..." Nits de passió i dies de conflicte. Com voleu que no trobi a faltar Frau Geige i les seves històries? I pensar que m'he perdut els detalls de la reconciliació!

Ens fem grans, penso jo, fins i tot els que portem una vida inestable per gust desitgem tenir alguna cosa on aferrar-nos. Per sort l'argentí també té nacionalitat italiana i no caldrà cap casament pels papers. Així m'estalviaré cantar l'Ave Maria mentre a la feliç núvia se li espatlla el maquillatge amb l'emoció del moment.

Ens fem grans, penso jo, però encara no tan grans com per haver de decidir amb urgència si volem tenir un fill. La violinista independent que havia renegat de la seva capacitat reproductiva em notifica quan ja ha acabat de beure's la seva camamilla, que vol tenir fills amb l'argentí xocolater. "Hi hauríem d'haver afegit un bon raig d'anís a la camamilla, almenys a la meva!" Això ja no ho penso, ho dic en veu alta. Temo que en qualsevol moment em faci la darrera notificació: que ja està prenyada. És bonic que una parella que s'estima vulgui tenir fills, però no és cap obligació. Frau Geige Solistin sempre havia perjurat que els nens no entraven en els seus plans. I la vida de Herr Argentin Kakao ha estat sempre un kaotisch cacau!

Em sorprèn que es pugui canviar d'opinió tan fàcilment, però no m'hauria d'estranyar tant. Que a mi em costi prendre decisions no ha de voler dir que li hagi de costar a tothom. Em fascina la gent que canvia de vida en un "plis plus". Moltes vegades són decisions preses per la motivació més gran que mou el món: el que arribem a fer per amor!! Totes les bogeries tenen justificació. L'amor incondicional d'una mare per un fill, que sovint abonyega, l'amor fanàtic d'un seguidor del Barça que no sopa del disgust el dia que perd un partit, o el d'un extremista religiós que mata i fins i tot entrega la seva vida per l'amor a uns ideals...

I quants "petits" sacrificis fem per amor! Des de qui se'n va viure a un país que no és el seu, qui renuncia al seu animal de companyia, qui s'acostuma a menjar sense sal... Tinc un amic que era abstemi convençut però deu estar a punt de convertir-se en el millor enòleg de Catalunya. Conec qui ha deixat de fumar i qui ha abandonat 3 aparells de televisió en la mudança a una casa on l'única pantalla existent és la de l'ordinador. I tampoc no se la mira. Oblida't de mails, mòbils, missatgets, trucades i acostuma't al " no se encuentra disponible..."

Ja sé que estant en parella trobes un munt de coses interessants a fer. No ho dubto gens. I me n'alegro molt que els meus amics sàpiguen canviar d'opinió. Beure una mica de vi dona un toc d'alegria a la vida, fumar perjudica seriosament la salut, i segons quins programes de la tele són encara més perjudicials que el tabac per la salut mental.

Que bé! Acabo de recordar que jo també sé fer grans sacrificis per amor. No m'agrada ser tan diferent a la resta de mortals. Si cal seré capaç d'aficionar-me a la cuina maorí, als campionats de motos o a les immersions subaquàtiques. Ara mateix dubto sobre el temps verbal més adequat per confessar la meva particular immolació: Jo he fet, feia, faig, faré, faria, hauria de fer... DIETA. Diria que és un sacrifici per amor molt egoista i molt idiota que mostra la meva personalitat egocèntrica capaç de resistir amb un caldet sense gust i una fulla de col com a plat fort. És molt dur estimar-se a un mateix, hauria de deixar de fer-ho.

Falsa alarma! No està en camí el fruit egoista de l'amor entre la violinista i el jazzístic argentí. Però no trigarà. De mare decidida i pare cap verd tinc curiositat per veure què en pot resultar. D'aquí a pocs anys, cansats d'aguantar les baixes temperatures i els freds caràcters alemanys, preferiran tornar i portar una vida convencional però assolellada. Llavors l'anissada tocada de l'ala haurà renegat de la vida artística i a l'escola de música ensenyarà la clau de Sol al petit Mozart-Piazzolla.

Estel fugaç

"L'educació és una cosa admirable. Però és bo recordar de tant en tant que res que valgui la pena es pot ensenyar" Oscar Wilde

La meva germana d'ulls blaus ha vingut avui a sopar a casa.

Feia molts dies que no ens vèiem i havia de comentar-li vàries coses. Només començar el primer tema ja m'ha dit que estava molt cansada. Pel segon m'ha engegat que ella ja tenia prou maldecaps i sols li faltaven les complicacions dels altres. I amb el tercer tema pel qual semblava mostrar una mica més d'interès, algú ens ha interromput.

Pobreta! Demà s'estrena com a professora i està una mica espantada. Va estressada preparant els temes. A sobre li toca viatjar per fer els cursos i també s'ha de desplaçar quan vol veure el seu nòvio que viu a una hora i mitja de cotxe.

Així que no m'he enfadat quan després d'haver-me despatxat per a posar-se a estudiar, s'ha passat gairebé una hora de xerrera amb el nòvio. És clar, com que no paga ella el telèfon... I també li he perdonat que passés de mi quan li he preguntat què li semblaven els meus pantalons nous. Ni m'ha mirat per contestar-me que tenia molta feina i l'estava destorbant.

Ha decidit quedar-se a dormir. Ha dit que era perquè estava tipa d'anar amunt i avall. Jo crec que està tova i a part de la calefacció de la mansió familiar necessita calor humà. Li he donat un petonet de bona nit i un consell fruit de la meva experiència: si et pregunten alguna cosa que no saps, alguna altra que quedi bé ja t'inventaràs.

Ciències no exactes

"La belleza que atrae rara vez coincide con la belleza que enamora"
José Ortega y Gasset

Aquesta tarda m'he trobat el meu professor de Ciències dels Jesuïtes. M'ha agradat que recordés la meva cara i m'ha afalagat encara més que no hagués oblidat el meu nom. Jo guardo molt bon record de les seves classes, es notava que vivia el que explicava, sabia transmetre la seva passió a l'alumnat. Ja ho diuen que és el professor el que fa l'assignatura. Em vaig penjar tant d'ell que fins i tot va aconseguir fer-me disseccionar amb entusiasme una cobaia, amb la llàstima que em fan aquests bitxos a mi.

Tothom s'ha enamorat d'algun profe a l'adol.lescència. És curiós trobar-te'l amb una mica de panxa i cabells grisos mirant Cds al departament de Clàssica de la FNAC al cap de 15 anys. M'explica que va treure unes oposicions al cap de poc i que està en un Institut conflictiu però que s'hi troba prou bé... És clar, penso jo: on estigui ell és impossible que no s'hi estigui bé. Quin horror: es desperta l'antic sentiment i me l'estic mirant amb aquella cara de tonta que em delata de seguida. Mentre intento dissimular-ho ell aprofita per fer-me la temuda pregunta: "I què tal, com et va tot?" de la qual me n'he sortit prou airosa explicant les meves últimes peripècies sarsueleres per Madrid.

Per sort, un noi que hi ha per allà ens talla abans que jo li declari el meu amor. "Mira, aquest és el meu fill", em diu. Déu nos en guard!! Me'l miro de dalt a baix: un magnífic exemplar millorat de Profe-de-ciències amb només 20 anys! Un clar exemple que demostra la certesa de la teoria de l'evolució de l'espècie. Em dedica un somriure generós i em diu: "Ui... la teva cara em sona"

Que petit és el món! Resulta que el xicot va ser alumne meu quan vaig començar a fer classes a l'escola de música. I jo sense adonar-me que aquell marrec que desafinava de mala manera seria un futur mascle tant insuperable?! I sense saber que el marit d'aquella mare que recollia puntualment el seu fillet era l'afortunada dona del meu adorat Profe de Ciències!!

Riem tots tres pel descobriment d'aquesta curiosa coincidència. Quina tarda més prolífica!, penso jo. He trobat dos exemplars dignes de formar part de la meva llista d'homes interessants, força escassa, per cert.

Dubto sobre quin dels dos triaria si pogués escollir. És que tots dos m'agraden. El madur super interessant que amb una sola mirada aconsegueix desfer-me o el semental inexpert amb ganes de menjar-se el món? El professor del que tot ho pots aprendre o l'alumne a qui tot li pots ensenyar?

Per sort nostra, en aquests casos no som nosaltres les que triem el producte. El yogurín de cuerpo Danone no mostrarà cap interès per la vella mestra que li cantava el "Plou i fa sol". Això només li passa a la Demi Moore que ha visitat no-sé-quantes-vegades el quiròfan i té una super mansió a Beverly Hills. I l'exprotagonista de les meves il.lusions amoroses pensarà que sóc una mocosa amb una vida massa bohèmia per a ell. Ni l'un ni l'altre.

Em consolo pensant que el noiet de gustos musicals refinats segurament serà gay. I que el seu orgullós pare deu seguir casat amb aquella dona que tan feliç el fa. De totes maneres, he captat el desig en la seva mirada quan ens acomiadàvem.

Disappointment

"Abandonar pot tenir justificació, abandonar-se no la té mai"
Ralph Waldo Emerson

Vaig trucar ahir a Miss Straight per anar al cine. Hi anava amb Mlle. Nostalgie i vaig pensar que aniria bé afegir un toc anglosaxó als comentaris posteriors sobre la pel.lícula. Feia dies que no sabia res d'ella i volia saber com li anava amb aquell company de la feina amb el que estava migsortint.

"Estic molt bé de tot menys del cor": Frase que resum l'estat de moltes persones que conec però que només Miss Straight és capaç d'engegar-te als 30 segons de conversa. Ella és de les directes, parla clar i va al gra, i encara més si es tracta d'estalviar telèfon.

"Ja... amb el que em costa trobar algú que m'agradi...": De res serveix que jo intenti treure-li ferro a l'assumpte dient la mentida pietosa que ja apareixerà algú altre molt més interessant que alegri la seva vida. Molt complicat sent ella una de les persones més exigent que conec, començant per ella mateixa, és clar. Dieta super rigorosa, 2 hores de gimnàs diàries, treballadora, eficient, complidora, no fuma, no beu, no folla...

"Només hi ha 3 inconvenients que obstaculitzen... bla bla bla... El primer és que ell acaba de sortir d'una anterior relació recentment...", l'excusa de sempre, vaja. "i jo l'entenc... és que encara pensa en... tot i que...però ell deia que... bla bla bla" Pufff Encara n'està del tot penjada.

"El segon és que l'empresa..." S'està allargant massa per telèfon avui Miss Straight vaig pensant. Què???!!!?? "sí, ja ho sabia quan vaig firmar el contracte, que l'empresa ens prohibeix casar-nos..." Valga'm Déu! Només es tracta de començar a sortir junts i no de decidir ja quants fills tindreu o el restaurant on celebrareu les Noces d'Or! I a més, com pot tenir dret una empresa a decidir la vida privada dels seus treballadors??...

No puc ni concentrar-me en escoltar què més m'explica, només noto com canvia el seu to de veu per dir-me: "I el tercer és... és... bé, és... no sé... el tercer inconvenient és... que no li agrado prou" Vet aquí el punt essencial de la qüestió. Que no li agrada prou. Que Miss Straight li agrada per anar a fer un cafè, o anar a sopar, o al cine... perquè li resolgui els problemes al despatx, li escolti les seves cabòries i per tenir companyia de tant en tant quan se sent sol. I ella vinga a fer-se il.lusions. Però no li agrada prou com per a adquirir algun tipus de compromís. No sé per què aquesta història em sona...

Com pot no agradar-li prou Miss Straight a aquest desgraciat! Una noia tan fantàstica amb casa, cotxe i estudis. A part de ser intel.ligent, és guapa, alta, rossa, està bona i fa un pastís de poma impressionant. Com pot no agradar-li prou la meva amiga a aquest egoista que només vol escalar posicions en la repunyetera empresa, i que en les nits solitàries prefereix pensar en la seva ex! L'únic que puc fer és felicitar la seva antiga nòvia per haver-lo deixat a temps.

Sempre tendim a pensar meravelles de les nostres amistats o familiars i trobem les seves parelles inadequades i indignes de l'amor que els professen. Jo sempre he procurat estar bé amb els packs dels meus amics, arribant a fer veritables esforços per tenir bona relació.

Li agraeixo al Mr. Excuses que m'estalviï tot això. Després de jugar al flirteig i seduir la difícil Miss Straight és molt millor no iniciar una relació seriosa amb ella. L'haurien d'interrompre bruscament el dia que algun company de feina copsés el seu amor i els delatés, o el dia que la seva ex volgués com l'anunci d'Ikea redecorar amb ell de nou la seva vida, o el dia que Mr. Excuses trobés una Signorina, una Fräulein o una Pubilla de casa nostra que tot i que no li agradés prou li fes més el pes que la Miss destronada.

No m'estranya que Miss Straight prefereixi la companyia dels animals a la dels éssers humans. El que em costa d'entendre és que pugui refer-se d'aquest mal tràngol sense recórrer a la xocolata.

De rebaixes

"Si jo tingués una d'aquestes coses que pengen embutida en els pantalons em passaria el dia asseguda a casa mirant-la, morta de riure"
Dawn French (actriu)

Aquests darrers dies he estripat dos dels meus més estimats pantalons texans. No sé com seure per no exhibir el meu entrecuix vergonyós. Així que malgrat els meus ingressos escassos vaig decidir anar de botigues a la recerca d'uns de nous.

Trobar uns pantalons que t'agradin i et quedin bé no és cap empresa fàcil. Després d'emprovar-me gairebé tots els pantalons de la botiga, vaig ensopegar amb uns que no m'agradaven especialment però que eren els que em quedaven millor.

Avui els porto posats per provar d'acostumar-me a ells. I a poc a poc m'hi vaig trobant a gust. Els pantalons són com els homes. Aquells que et criden l'atenció a primer cop d'ull generalment no et paren gens bé. Et poden anar petits i ser poca cosa per tu, o et van grans i et sobren per tot arreu, o et rellisquen. Llavors hi ha aquells que algú et vol encolomar, te'ls venen com l'octava meravella del món. Te'ls emproves i potser et convencen i t'agraden. Encara que generalment te n'adones que no estan fets per a tu per molt que algú altre així ho cregui. I finalment arriben a les teves mans aquells que d'entrada no et deien ni fu ni fa. Per avorriment te'ls emproves i descobreixes amb fàstic que són els que et queden millor. No t'agraden però els compres perquè estan de rebaixes i has d'emportar-te alguna cosa a casa després d'haver regirat tota la botiga.

Si no et van bé, acabaran oblidats a l'armari, els regalaràs, o els donaràs a Caritas, i potser algun dia els retrobaràs en alguna botiga de segona mà. I és que poden sortir-te molt cars, aquells tan xulos que no suportes mai posar-te'ls. De cop i volta descobreixes que són curts, molt curts, o que la saben massa llarga... Hi ha els que no et pertanyen però que acaben entre les teves cames sense el permís de la seva propietària. Poc usats són els tipus xandall, comoditat i total llibertat, inexplicablement sentim preferència pels que marquen. I sense adonar-te et poden anar tibant i tibant, sense escapatòria de dieta de vexacions i perill de mort per asfíxia.

Alguna vegada trobes alguns que malgrat certs inconvenients que veus, poden ser ideals per a tu. Però són ells, moguts per alguna força de procedència sobrenatural, els que decideixen no acompanyar-te en el teu passeig per la vida.

Tothom se'ls posa per comoditat, costum o necessitat. Acabem sentint carinyo per ells gràcies al frec a frec diari. Fins que arriba un dia que te n'atipes i decideixes desfer-te'n i anar pel món amb el cul a l'aire.

Un dia en família

"- Poc em preocupa a on anar - va dir l'Alícia
- Llavors, poc importa el camí que agafis - va replicar el gat"
Alícia en el país de les meravelles. Lewis Carroll

La meva germana d'ulls castanys aprèn a ballar flamenco. És una assignatura de lliure elecció que cursa a la Universitat. Els crèdits compten igual tant si fas "Models d'orientació i intervenció psicopedagògica contra hiperactius" o "Matemàtiques per a no intel.ligents 2" com si tries "Dansa contemporània"o "Dansa del ventre"... Sembla que t'estiguis apuntant a un curset de Centre Cívic pensat per a madures avorrides, gays amb temps lliure o jubilats cansats del dòmino. Donen ganes de tornar a estudiar, qui està en contra de les reformes educatives!?

Avui feien una "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival. La meva mare que no es perd una ha obligat al meu pare a portar-la a l'Autònoma per veure l'art de la nena. Per uns moments he vist el cel pensant que podria quedar-me unes hores sola en la "mansió" familiar. Des de que vaig retornar com l'anunci dels turrons "Almendro" a casa por Navidad, només he pogut gaudir d'uns pocs minuts de soledat.

Però mentre pentinava la futura "Carmen Amaya" m'ha guanyat la mala consciència i he recordat quantíssimes vegades la meva germaneta ha vingut a veure les meves actuacions. Per cert, li he posat tanta laca i gomina que no se li mouria un pèl encara que vingués un tsunami. No se'm dona malament la perruqueria, llàstima que no em pentini mai com diu la meva mare.

No he tingut cor per escaquejar-me. Evidentment ens hem perdut en el viatge d'anada i hem arribat tard. Una mica més i no entrem al teatre perquè estava ple. Algú s'ha apiadat de la família de la "Carmencita Amaya" i ens han col.lat. El que opino de la "Mostra del treball realitzat durant el trimestre", altrament dit Festival, m'ho reservaré. Només apuntaré el comentari fet pel meu pare "Encara ha estat curt" que contrastava amb la cara d'immensa satisfacció de la meva mare.

Eren quarts de 4 de la tarda i la idea de dinar un menú d'estudiants en algun bar de l'Autònoma il.lusionava la meva progenitora. En aquell moment però, he entès per què el meu pare havia accedit a acompanyar-la. La motivació que pot trobar-li a una sortida és únicament gastronòmica. Ja fa dies que deuria haver planejat l'àpat al seu estimat restaurant de Polinyà que no pensava canviar per uns tristos macarrons i un quart de pollastre a l'ast. Amb els estómacs de protesta hem pujat al cotxe i hem voltat i voltat fins a trobar el famós "Palau de les menges catalanes". Hem arribat 5 minuts abans de 2/4 de 5 que és l'hora que tanquen la cuina. Afortunadament ens han donat de dinar i entre els cargols, l'escalibada, l'exquisit fricandó, el xai i l'entrecot a la brasa hem perdonat la tardança.

Passades les 6 hem pujat al cotxe per tornar a casa. De seguida ha començat a enfosquir. En encendre els llums del cotxe el motor ha començat a fallar. Anàvem per l'autopista com uns delinqüents patint perquè no ens paressin per anar sense llums. I llavors ha estat quan el motor ha començat a fer batzegades. Cop de volant i i ens hem aturat al voral de l'autopista. El cor m'anava a cent per hora recordant una experiència desagradable anant cap a Cantàbria fa uns quants anys.

Hem estat més d'una hora esperant la grua. Un lloc i un moment idonis per a retrobar-se amb la família. Dins d'un cotxe, a fosques i amb un fred que pelava, amb una finestra oberta sense poder tancar-la. Una gran sort ja que no ens havíem reprimit amb l'allioli. Al cap de poca estona ha parat una patrulla de Mossos que havien confós el cotxe amb el d'un conductor temerari. Han comprovat la matrícula i en un correctíssim català s'han acomiadat de nosaltres i ens han abandonat.

Hi ha hagut temps per tot: m'he posat al dia dels molts capítols que m'he perdut de "Ventdelplà", hem comentat les últimes novetats en salut de la família (artrosi, problemes d'acidesa, de tensió alta, de sobrepès...), hem fet propostes de dietes, hem repassat els últims cotilleos del barri i fins i tot hem estrenat els famosos triangles reflectants. Els cotxes, motos i camions anaven passant a tota pastilla pel nostre costat mentre jo que no podia aguantar més, alliberava la meva orina entre porta i porta del cotxe, com quan era una criatura desvergonyida.

Finalment la grua ens ha rescatat i ens ha portat a casa. M'he sentit com aquelles princeses segrestades en la torre més alta d'un castell quan són alliberades per un cavaller fort i valent. El jove s'enamora d'ella només veure el seu rostre desencaixat i se l'enduu en el seu cavall blanc...

Cargol treu banya

"Una de las ventajas de no ser feliz es que se puede desear la felicidad" Miguel de Unamuno

Avui m'he llevat amb unes esgarrapades a la cara. No és la primera vegada que inexplicablement en mirar-me al mirall de bon matí em trobo amb alguna sorpresa desagradable. M'he sentit com una adolescent quan descobreix l'aparició d'un horrible gra de pus. Aquell granet que sempre sorgeix el dia més inoportú. Per sort no vaig ser una teenager amb proliferació de grans a la cara.

No és greu sortir al carrer amb aquesta pinta. En principi no m'importa el que la gent pugui pensar. Quan em vegi alguna veïna, la del forn o el meu cambrer favorit creuran que algun gat mimós ha volgut deixar en el meu rostre la seva petjada. Ell també la va deixar una vegada i vaig haver d'ocultar-la amb corrector antiulleres i jersei de coll alt durant uns quants dies. El que passa és que jo no tinc gat i tothom sap que no en puc tenir. Sóc al.lèrgica. Entre altres coses tinc al.lèrgia a gats, gossos i qualsevol tipus d'animal amb pèl. El meu amic solter volia regalar-me alguna bestiola que em fes companyia: una iguana, un llangardaix... Jo penso que abans hauria de provar de conviure amb un home pelut. Probablement dec tolerar millor el pèl humà. Algun home ja ha aconseguit fer-me plorar, així que només uns quants estornuts s'afegirien al llagrimeig que em provocaria el "Floquet de neu" o "l'Ós Yogui" afortunat.

No sé si sortir al carrer. Sé que he estat jo mateixa l'esgarrapadora de la meva cara però culparé al gat dels veïns abans que a algun mascle amb debilitats felines com a responsable de tal desastre. Moltes vegades menteixo per facilitar les coses. No ho faig per alimentar les meves capacitats creatives ni tan sols per ocultar detalls que no m'enorgulleixen. És una manera d'estalviar temps i energies.

Decideixo sortir al carrer. Piiiiip piiiiip!! Missatge! Podria ser del Gat amb botes, del Silvestre, del Garfield o de Felix el gato. És preferible creure que un gat de la ficció m'envia un missatge confesant una esgarrapada nocturna abans que admetre l'autoviolència. Què hi ha de dolent en l'autolesió? Per què em fa por acceptar que en un estat inconscient m'autoagredeixo per alguna raó que desconec o que prefereixo no saber? Però no, no és cap gat. És un missatge del Cargolet! Sempre apareix quan menys ho esperes. L'hauria de considerar com un personatge de ficció ja que amb ell no es pot tenir cap realitat. Ara apareix, ara desapareix. Què deu voler ara?

El Cargolet prefereix viure entre els seus llibres, amb les seves correccions, la seva dieta vegetariana i les seves 8 hores diàries de son. Que jo sàpiga de tant en tant es fa una palla. I més de tant en tant té ganes de fotre un clau. Ha oblidat que una vegada va treure la banya i va aconseguir enamorar una noieta que li reia les gràcies. Que ell es faci mal a sí mateix negant-se a alguna possibilitat de felicitat mai es considerarà una autoagressió. En canvi, que jo em lesioni la cara sense motiu conegut superaria el límit d'excentricitat que ell pot tolerar.

"Tot bé Colometa? Jo molt liat. Ens veiem un dia xica. Bussi"

No sé si tinc ganes de veure'l. I menys amb la cara que tinc... Si li explico al Cargolet les meves tendències agressives s'escandalitzarà segur. No és just. Quanta gent hi ha que es fan mal a sí mateixos i ningú fa cap escarafall al respecte? La inquieta que va decidir tornar amb el nòvio que li fa perdre les ganes de viure. L'emprenedor que va renunciar als seus somnis, la ironia que gasta ara és l'únic que li permet fer suportable la seva trista existència. L'incapaç de fer un pas per por a perdre la poca estabilitat que creu tenir. La nostàlgica que prefereix alimentar-se de records i ha après a gaudir de la tristesa...

Ja he sortit al carrer. No fa fred, ni plou, ni bufa el vent, ni ha sortit el sol. Sembla ser que la meva cara no crida l'atenció, potser sóc una exagerada. Mentre passejo penso com puc treure'n profit de tot plegat. Hauré de seguir amb les agressions. Puc creure que és una senyal d'ordre diví, o fingir ser una santa com la Sampietro en aquella pel.li, o crear una nova moda que es basi en l'esgarrapada facial... Podria treure'n la patent, llàstima que això de fer-se mal sigui un invent tan antic.

La meva primera publicació

"Ets responsable de la teva rosa"
Antoine de Saint-Exupéry

Doncs estic contenta perquè sembla que finalment he aconseguit tota soleta crear el meu blog! Potser us semblarà una tonteria, però penseu que per mi tot això de la informàtica, els ordinadors, internet... em costa molt. I no hi ha res més satisfactori que sortir-te'n amb una empresa d' envergadura colossal...

Moltes vegades penso en quines coses sé fer que tinguin alguna utilitat, però em vull referir a una UTILITAT real. Escriure aquest blog no en suposa cap ni una però serà una bona manera de tenir-me entretinguda. Tantes hores i esforços que dediquem a segons quines coses aconseguides a força de sang, suor i llàgrimes que al cap i a la fi no serveixen de res. En canvi, no em preocupa no saber conduir, em costa obrir una ampolla de vi i amb prou feines cuino de subsistència... Recordo que un professor de la universitat deia sempre que hi havia tres coses a realitzar a la vida: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill. De moment vaig 3 a 0, però no ve d'aquí... Per no tenir, no tinc ni cotxe, ni casa, ni hipoteca, ni lloguer; ni gos, ni gat, ni animal de companyia; ni fills, ni marit, ni nòvio, ni rotllo de temporada. I per acabar-ho de rematar, ara mateix tampoc tinc feina! No penso fer el ploricó perquè en part dec ser responsable de tot això Aaaaaaaaaaaarrrrrrrrrrrggggggghhhhhhhhhhh (va bé això d'escriure un blog per treure neures, eh? Veig que m'estalviaré les visites al psicoanalista, i això m'anirà la mar de bé per la meva economia)

Bé, doncs, resumint, que és tard: avui m'he sentit menys inútil que normalment perquè he aconseguit crear el meu blog (és fàcil, ho sé, però deixeu-me estar orgullosa de mi) i divago sobre la utilitat d'escriure aquest blog. Suposo que em continuaré entretenint en coses poc útils a ulls pràctics però que per mi seran cabdals. Vull viure amb la importància de les coses petites i vull creure que no tenir res és tenir-ho tot.