Les races.

Per raça entenem el que biològicament s’anomena una subspècie, és a dir, un grup taxonòmic inferior a l’espècie, format per exemplars que tenen en comú un determinat fenotipus i genotipus característic, però que pertanyen a la mateixa espècie. En paraules més planeres, direm que són un conjunt d’animals que presenten uns trets diferencials de  la resta de cavalls a nivell extern –mida, forma, coloració, etc.- i a nivell intern –genètica- però que, evidentment, es poden hibridar amb la resta de cavalls de qualsevol altra raça.

Hi ha moltes races de cavalls, però parlarem sols de les més freqüents i fàcils de trobar als nostre País.

Purasang Àrab.

Originari de la península Aràbiga. Una de les races més antigues i més esteses arreu del Món, sens dubte, de forma justificada, ja que la seva sang ha estat usada per a millorar quasi totes les races actuals.

De mida més aviat petita, amb una alçada d’1,50 m i sobre els 400 Kg de pes. Extraordinàriament àgil i ràpid, molt resistent i amb un gran fons, apte per a qualsevol ús, excepte, potser, per a principiants, ja que no és una raça particularment dòcil, alguns exemplars tenen un caràcter difícil.

El més característic d’aquesta raça és el cap i el coll, amb una forma i mida molt especial, amb la cara còncava i les orelles petites i punxegudes. Sens dubte, molt bonic i expressiu. Es tracta d’un animal molt apreciat i podem dir que “crea addicció” –si ens és permès parlar així d’un cavall- ja que qui n’ha tingut un, no el canvia per cap altra raça.

Andalús.

Una de les principals races que varen evolucionar de l’Àrab, quan la península Ibèrica va ser dominada i els conqueridors barrejaren els seus cavalls amb els ja existents a Al-Andalus, com els nomenaven la Península. Actualment és una raça molt estesa i acceptada al nostre país, on són freqüents les eqüades especialitzades i els concursos morfològics dedicats solament a aquesta raça.

Es tracta d’un cavall mitjà, d’una alçada a la creu d’1,60 m i de formes molt ben proporcionades, de gran bellesa física. Molt noble i de fàcil aprenentatge. En ser una raça molt antiga, hi ha actualment moltes altres races que han millorat la seva genètica a base de sang andalusa, i aquest fet el podrem notar en algunes d’elles, per exemple en el Frisó o el Lipizà.

Ja n’hem destacat les qualitats, però és just no oblidar-ne els defectes. Cal tenir ben present que en aquesta raça s’ha potenciat molt la perfecció en les formes i en l’elegància del pas, però s’han oblidat una mica aspectes molt més importants, al nostre entendre, com són la resistència i la forma física, així com la capacitat de defensa front a les malalties i la velocitat. Un cavall andalús serà, molt probablement, el més bonic i elegant a qualsevol exposició, però difícilment el triarem si volem fer raids, saltar o córrer de veritat.

Purasang Anglès.

Evolució de moltes altres races, especialment de l’Àrab. Per a definir aquest cavall hem d’entendre que és potser l’únic cas en què sols hi ha hagut un criteri de selecció al llarg de la història: l’efectivitat. No s’ha buscat una forma determinada, ni un color, ni una talla, s’ha perfeccionat la velocitat i la resistència. D’aquesta manera, ja podrem explicar millor les seves característiques.

Es tracta d’una raça molt poc uniforme, trobem exemplars des d’1,50 a 1,75 o més d’alçada, tota mena de capes i una certa varietat de formes, amb el tret comú del coll llarg, recte i el cap petit. El que sí que és clar, és que ens trobem davant del cavall més ràpid de tots, i amb diferència, lògicament, també, el caràcter pot ser difícil, nerviós, no apte per a aprenents. Però paga la pena arribar a dominar l’equitació encara que sols sigui per a poder muntar un atleta d’èlit d’aquestes característiques.

Appaloosa.

Raça d’origen americà, descendent, doncs, dels cavalls andalusos portats al continent pels conqueridors europeus –alguna cosa bona havien de deixar-

Molt característic tant per la capa, amb taques brunes molt variables sobre fons blanc, com per la cara, convexa, com una ovella, per entendre’ns.

És un cavall mitjà, d’1,55 m d’alçada, fort, àgil i resistent. D’aprenentatge molt ràpid, de tota manera, la seva presència al nostre país és bastant simbòlica, malgrat que destaqui especialment pel que ja hem comentat de la coloració.

Merens.

Cavall petit, gairebé poni, ja que amida  1,45 d’alçada a la creu. Es tracta d’una espècie de miniatura de Frisó, que s’ha fet molt popular per la seva especial adaptació a usos turístics, ja que és una raça tranquil·la, de talla petita i molt resistent i espartana, molt útil, doncs, per a llocs de lloguer de cavalls per a excursions.

Frisó.

Raça gran, espectacular i de gran bellesa, una de les races més antigues d’Europa, originària de la regió de Frisia, a Holanda,. Amb una alçada d’1,60, arriba a pesar 750 Kg. El més típic és la seva capa, sempre totalment negra, i els pèls acampanats dels seus peus i mans, que li donen un aspecte molt elegant.

És un cavall de tir lleuger, en principi, però també és molt usat per a muntar sobretot per persones grans, d’edat i de pes, ja que és de sang freda –tranquil, doncs- i molt fort, perfectament capaç d’aguantar una persona de 100 Kg, que podria tenir problemes amb altres races de sella més populars. Molt dòcil i sensible, aprèn ràpidament tot allò que li ensenyem i es mostra ple de paciència davant d’un aprenent de genet especialment maldestre.

Si n’hem de destacar algun defecte, direm que és delicat en el menjar, suposem que degut a ser originari d’un país on l’herba fresca hi és abundant. Recordem que aquest és l’aliment més adient per a un cavall, però acostumar-lo a menjar menys sovint i aliments més forts sol portar problemes.

Cerdà.

No podem deixar de parlar de l'única raça autòctona del Principat de Catalunya, fins i tot l’única raça de tir autòctona de la península. Es tracta d’una raça de tir pesat, resultat del creuament de cavalls pesats de races europees, sobretot bretons, amb eqües pirinenques.

Per aquesta condició de cavall pesat, el seu ús com a cavall de sella és purament testimonial, però és clar que hi és apte, sobretot per al cas que comentarem, quan el genet sigui també un veritable “pes pesat”

Menorquí i Mallorquí.

A les illes també hi ha dues races autòctones, tenen com a característica comuna la capa negra i la mida relativament petita, sense arribar a ser ponis.

El seu ús és majoritàriament per a muntar, encara que també són bons per a enganxar. La seva imatge més popular i coneguda és la de les festes de Sant Joan a Menorca, on fan exhibicions veritables d’habilitat i noblesa en aixecar-se a dues potes a les ordres dels seus genets, enmig d’una enorme gentada, sense provocar accidents tret de casos excepcionals.

 Aquí, a la península també en podem trobar, ja que hi ha alguns propietaris que en crien per les seves qualitats.

A més d’aquests, a les illes també es cria una raça pròpia de trotó, però no s’utilitza habitualment com a cavall de sella.

Morfologia i psicologia.

Els cavalls són animals grans, els mesurem per la seva alçada a la creu, és a dir, al punt més alt de l’esquena, just damunt de la prolongació de les seves potes davanteres –mans, a partir d’ara-. Això es fa per tal de mesurar un punt fix, estable, cosa que no succeeix amb el cap, que pot estar més amunt o més avall.

Considerarem cavall tot animal que passi dels 148 cm. a la creu i poni el que no hi arribi –segons les normes esportives actuals-. És ben clar, doncs, que el poni no és una espècie, sinó una subspècie o raça o, més ben dit, un conjunt de races. La raça de cavalls més grans amida fins a 1,90 m. i el més  petit dels ponis pot fer menys de 75 cm. A tall d’anècdota, direm que en uns tres tombs hem vist un poni transportat a la part darrera d’un cotxe normal, com aquell que porta el seu gos.

D’entrada, ens semblarà curiosa la seva forma de mirar-nos, ja que difícilment ens mirarà de front, aquests dos factors, la seva mida gran i el fet de no mirar-nos a la cara ens marcarà una certa distància psicològica.

Ja que hi som, parlem dels sentits, i ho farem per ordre d’importància, l’olfacte i la vista, podríem dir ex-aequo, són els més importants. Notarem de seguida com el primer que fan és atansar-se a olorar qualsevol cosa que sigui nova, menjar, companys, nosaltres...poden saber perfectament si hem estat amb una altre cavall, notaran fins i tot el nostre estat d’ànim –per les hormones- i la distància a l’egua més propera. El gust, que és estretament relacionat amb l’olfacte, els és molt important per a determinar la qualitat del menjar i evitar, per exemple, les plantes verinoses o tòxiques.

La vista, molt diferent de la nostra, cobreix quasi tot el seu voltant sense necessitat de moure el cap, això sí, amb molt poca visió estereoscòpica –amb els dos ulls- i dues zones fosques, una de petita just davant del seu cap, i una altra de molt més gran al seu darrere. Veuen els colors, i detecten els moviments amb molta més facilitat que nosaltres.

L'oïda i el tacte també són importants, i els tenen també força desenvolupats, pel que fa a sons, en detecten i discriminen més que nosaltres, i pel que fa al tacte, és concentrat en els bigotis, aquells pèls llargs que molta gent sol tallar, és ben clar que no ho hem de fer, ja que sense ells es donaran cops amb molta més facilitat, a més, els utilitzen per a detectar el corrent dels pastors elèctrics, entre d’altres coses. 

Segurament, els cavalls no ens semblaran tan propers a nosaltres com, per exemple, un gos, potser és per això que no els solem considerar tan intel·ligents, però res més lluny de la realitat, malgrat el seu físic tan espectacularment divers del d’un gos, els cavalls no són tan diferents com podem pensar d’ells. En realitat, s’hi assemblen molt, molt més del que s’assembla un gos a un gat. Ja que, com els gossos, són animals socials, amb una gran preponderància de la vista, l'oïda i l’olfacte per davant dels altres sentits i una gran memòria visual i geogràfica combinada amb una excepcional capacitat d’aprenentatge, probablement fonamentada en la seva dependència d’altres membres del seu grup.

És ben clar que la diferència més gran entre un cavall i un gos és que aquest primer és una espècie-presa, mentre que el gos és predador, això explica, com hem dit abans, la gran tendència del cavall a córrer, a fugir dels perills allunyant-se’n, no pas enfrontant-s’hi amb violència, com ho farien gats i gossos.

Com els gossos, també, els cavalls solen adoptar-nos com als membres del seu grup, si sabem fer-ho, i, conseqüentment, ens seguiran i, a la seva manera, ens obeiran.

Amb un gat difícilment es pot establir una relació semblant, la veu popular diu que el gos és de l’amo, el gat, de la casa. De la mateixa manera, podem dir que el cavall és de l’amo, també, i intentarà seguir-lo i no deixar-lo de petja sempre que pugui, el considera la seva garantia de supervivència. No oblidem això i tinguem-ho en compte a l’hora de tractar l’animal, els mals tractes per la nostra part generen confusió i por, i poden transformar de forma irreversible els hàbits i el caràcter del nostre cavall.

El Cavall.

El cavall és l’Equus caballus, un mamífer herbívor solípede, de l’ordre dels ungulats, de la família dels èquids i del gènere Equus. Com a espècie, podem dir que es distingeix dels altres animals similars, del seu mateix gènere –com  les zebres, Equus grevyi i E. zebra, i l’Ase, Equus asinus- per  les proporcions diferents del cap i les orelles i per la crina i la  cua llargues i piloses.

Evolutivament, podem dir que el cavall actual prové de l’era terciària, de l’Eohippus i l’Hyracotherium, a Amèrica i Europa, respectivament.  Si anem a l’altre extrem, explicant abans que a Amèrica es va extingir, les espècies salvatges més properes a l’actual cavall domèstic són totes europees; El Tarpà, Equus caballus gmelini, en procés de reconstrucció genètica  i reintroducció a les estepes de l’Europa oriental, a Popielno i Bieloweza, Polònia i el Poliakov, Equus caballus przewalskii, que és l’únic cavall salvatge autèntic que encara sobreviu al Món, concretament a Mongòlia, on li diuen taki i al Kirghizistan, on l’anomenen kertag.

L’Equus robustus ja fa molts més anys que va desaparèixer de l’Europa central. L’edat del cavall tal i com el coneixem ara, aproximadament, doncs, és d’un milió d’anys.

Els primers indicis de domesticació es donen al neolític, fa uns 5.000 anys, vora el mar Caspi, malgrat que abans l'home ja es relacionava amb els cavalls, però sols per a utilitzar-los com a carn.

Així doncs, veiem que el cavall actual evoluciona a partir d’espècies animals salvatges que són preses de grans carnívors i que tenen costums socials i nòmades, és a dir, no territorials. El seu aliment és l’herba fresca que mengen de forma continuada, no són remugants.

Això explica molts trets del seu caràcter i molts dels seus requeriments biològics i psicològics, com veurem quan parlem del menjar i del seu ensinistrament.

Per exemple, entendrem la seva gran capacitat de córrer i perquè sempre comencen a galopar quan s’espanten. Els cavalls són grans, però no són predadors, són espècies-presa i, per tant, bàsicament covards, això és fàcilment apreciable si ens fixem que el seu únic mètode de salvació és la fugida. No disposen d’armament natural suficient per a fer front als perills als quals històricament s’han enfrontat. En grup, o acorralats, es defensaran amb la seva major arma, les extremitats, donant cops de ma amb les del davant, o guitzes amb les potes. Més rara és la mossegada, que sols solen usar contra animals de la seva mateixa mida i com a element dissuasori.

També entendrem perquè no és bo tenir un cavall sol, i els problemes que dóna deixar sol un cavall o euga que estava amarinat amb un altre amb el què vivia des de feia molt de temps. Són animals molt socials, l’enyorament provoca depressions, pèrdua de la gana i, molts cops, malalties associades. De vegades, paga la pena de mantenir-ne algun que ja no podem muntar o enganxar –per edat, malaltia o lesió- encara que només sigui per a fer companyia a un altre que sí que usem.

De la mateixa manera, si sabem que en la vida salvatge formen clans familiars, tancats i que es defensen d’altres clans, competint amb aquells per les millora pastures, sabrem que és molt lògic que calgui un període més o menys llarg d’adaptació per a poder incorporar un animal nou que ve de fora, de vegades, no s’arriba a incorporar mai al grup, i no el podrem deixar mai tranquil·lament al mateix tancat amb els altres.

La conducta social sexual de l’espècie en llibertat ens explicarà que no puguem tenir mai un mascle enter –fèrtil- en un grup que deixem campar en semillibertat. Els mascles s’han de tenir a banda, si no són capats.

L'Equitació.

Si cerquem en un diccionari aquesta paraula tindrem definicions tan descriptives com: Art de muntar a cavall, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. És una descripció bonica, ja que ens eleva la activitat a nivell d’Art, que no és poc, però aquí haurem d’estendre’ns una mica més, potser no n’hi ha prou amb això, de manera que ens arriscarem a donar-ne una de pròpia.

En una definició molt particular, podem dir que l’equitació és  un cas concret del que en biologia nomenem simbiosi, de forma que dos animals es relacionen i cadascun treu de l’altra un guany donant-li al seu torn, un servei.

Amb aquesta definició podem dir que el cavall, Equus domesticus, obté de l’home, Homo sapiens, protecció i aliment a canvi de proporcionar-li un mitjà de transport i treball –antigament- o una activitat d’esbarjo de tipus esportiu més recentment.

Així doncs, l’Equitació és la màxima expressió de la simbiosi entre el cavall i l’home.

Aquesta definició tan poc convencional és basada en les peculiaritats biològiques de cadascun i ens farà entendre moltes situacions concretes i moltes de les reaccions que tenim –i tenen ells- quan practiquem aquesta Art. Efectivament, podem arribar a entendre i millorar la nostra relació amb el cavall si tenim molt clar l’espècie animal que és, com vivia i es relacionava amb els de la seva pròpia espècie i amb les altres abans d’evolucionar cap a la domesticació, alguns d’aquests aspectes els veurem més endavant.

En aquesta línia, també podem iniciar una reflexió sobre un tema en el què ens en trobat de vegades. Pel fet de moure’ns en el món, podríem dir, ecologista, hem sentit veus que ataquen el tema de l’equitació des del punt de vista que s’infligeix un patiment a l’animal. Com en totes les coses, hem de valorar i mesurar totes les circumstàncies i fets. És ben evident que, com comentarem més endavant, sovint els animals pateixen, però aquesta no és una condició necessària per a l’equitació, el patiment de l’animal és sempre optatiu, és aquella persona concreta que fa patir el cavall, un animal de més de 500 Kg no pateix per a treure a la seva esquena d’excursió un altre animal de 75 Kg, sols pateix si l’animal que va al damunt utilitza ajuts exagerats, com esperons o fuets, o si exigeix massa del cavall, o exigeix a deshora, o no sap adonar-se de què va coix o necessita aturar-se un moment a beure. O simplement la sella li està fent mal, li cal un amortidor.

Fins i tot el patiment físic no sempre comporta patiment psicològic, ens estem referint a les proves esportives, els cavalls  s’adonen perfectament quan estem assolint millores i èxits en competició, no s’aconseguirien aquests èxits sense una voluntat per part dels dos animals ¿o és que un atleta humà no pateix físicament per a assolir una medalla? I, no obstant això, s’hi esmerça durant anys per a fer-ho.

Hem de tenir ben clar el concepte, es tracta d’una simbiosi, el cavall és un animal social, necessita un líder, algú a qui seguir.

Podem estar completament segurs que pateix molt més un cavall completament sol, que no fa res més que pasturar en un gran prat verd que un altre cavall que té companys a la quadra i que quasi cada dia surten d’excursió tots muntats pel seus propietaris.

Tornant a la definició que hem donat en primer lloc, la del diccionari de l’I.E.C. direm ens vindrà al pèl, ja que en aquest treball ens centrarem precisament en això, en l’Art de muntar a cavall, deixarem quasi totalment de banda altres disciplines i possibilitats com són enganxar carruatges o utilitzar altres espècies d’animals, com ara rucs o mules. En el primer cas, pel que fa als carros i carruatges, perquè ho entenem com un tema una mica més complicat, com si diguéssim és una segona fase, més cara i sofisticada, amb més requeriments, una mica lluny, doncs, de la intenció d’aquest llibre, que és per a principiants.

Pel que fa a altres espècies animals, ho deixen de moment de banda ja que en l’actualitat, degut a que pràcticament sols s’entén l’equitació com una activitat d’esbarjo, l’ús de rucs, matxos, muls, mules, etc. és molt minoritari, reservat per als pocs camps encara professionals, com ara arrossegament de llenya. Fins i tot el nombre de caps és totalment minoritari si el comparem amb el nombre de cavalls, ben al contrari del que passava antigament, quan en totes les cases hi havia una mula o un matxo per a llaurar o estirar del carro, essent el cavall reservat a la gent més rica, per a muntar o estirar de la tartana.

Com a exemple, llegim en un document del 1789, que en l’any esmentat poblaven el Corregiment, és a dir, si fa no fa, la Comarca del Pallars, unes (hi diu que és un càlcul aproximat) 3.111 mules i 3.915 matxos, front a 300 cavalls i 152 egües. La proporció és, avui, totalment inversa, com ho reflecteix una estadística de 1997, on es reporta de la presència a tot Catalunya de 21.076 cavalls per 112 mules i 781 rucs. Fins i tot, doncs, molt més desfavorable.

Empesos, doncs, pel nostre costum de tractar fins ara sempre d’espècies de fauna salvatge, podríem afirmar que els matxos i les mules són animals en perill d’extinció. Amb totes les reserves que calguin,  ja que ens referim a un híbrid, és a dir, a una no espècie.

Justificació.

La nostra entrada al món de l’equitació ha estat casual, relativament tardana i totalment inesperada, però una mica previsible, si tenim en compte diversos factors; El primer és un fet familiar, el nostre avi, el Rafel de ca la Gallineta, era l’amo d’una Agència que se’n deia aleshores, referint-se a una agència de transports, feia el repartiment de l’estació del tren a cases i negocis del poble –Valls- i també feia altres repartiments i trasllats de la casa habitual al mas de segona residència que tenien les cases riques, on s’allotjaven tot l’estiu. Estem parlant de la primera meitat del segle passat (el XX), és clar que, amb el pas del temps, el transport amb carros de cavalls va anar desapareixent a favor dels vehicles a motor, el pare, Pep dels rissos ja va fer el canvi, aleshores revolucionari, al tricicle, posteriorment a la furgoneta. Així és que, tot just, el darrer cavall que va viure a les quadres de casa en va desaparèixer el mateix any del nostre naixement. D’una manera o altre això s’havia de compensar.

El segon fet és que de molt petits sempre hem tingut una especial estimació pels animals, potser és una qüestió genètica, potser un fet imitatiu o potser per immersió en un ambient sempre proper a la seva presència. El cas és que, des que tenim ús de raó –relativament, és clar- hem dedicat molt de temps als animals, però, majoritàriament, aquesta ha estat una dedicació en la distància; Hem fet estudis sobre animals salvatges, especialment sobre ocells, i, més específicament encara, sobre rapinyaires. Més escadusserament ens hem dedicat als animals en captivitat, i procurant, és clar, que aquesta captivitat sigui inevitable, tant pel fet que estiguin ferits o temporalment impedits, ells, com perquè pertanyin a espècies nomenades domèstiques, és a dir, que la seva existència sols s’entengui en aquest sentit, com ara gats i gossos. Un dia o altre havíem de provar el mitjà de transport, amb diferència, més natural de tots, i el que permet una millor i menys agressiva implicació en l’ecosistema, donant les millors oportunitats de veure fauna.

Doncs bé, responent a tot aquest cúmul de circumstàncies, vàrem tenir la sort, per matrimoni, de fer cap en un altra casa on la relació amb els animals és també estreta i vella, efectivament, sempre hi ha hagut una mitjana de 8 o 10 cavalls, entre ponis, ases i cavalls grans, al Mas de la partida Molí de Vent, on passem llargues temporades i quasi tots els caps de setmana, així és que muntar i enganxar és una activitat quotidiana, tant com cuidar, alimentar i netejar els animals.

Dit això, també hem d’afegir que hem notat una gran manca de bibliografia sobre el tema, efectivament, no hem trobat quasi cap llibre escrit en català sobre equitació, sobre muntar a cavall ni sobre cap tema al seu voltant, no entenem a què és degut, ja que el nostre país gaudeix d’una tradició molt antiga i complerta, basada en una relació estreta que comporta, per exemple, l’existència de races autòctones pròpies, com el Guarà català, que va fer possible la invasió  d’Amèrica per part dels europeus, o el Cavall Cerdà, una extraordinària raça de tir pesat.

Hem de fer un parell d’excepcions, hem trobat una veritable joia, un llibre d’en Josep Fabré, publicat el 1985 i avui exhaurit, on es recupera meticulosament tota la nomenclatura de guarniments, arts, eines i tot el que fa referència al món del cavall al nostre país, és un treball molt i molt interessant, ja que permet que no es perdin tot un munt de paraules que encara són a la boca de molts catalans, però que poden desaparèixer ben aviat, ja que ara mateix quasi ningú sap, en el millor dels casos, què volen dir. A més, mentre preparàvem aquest treball nostre, ha aparegut un llibre sobre la volta en carro a Catalunya efectuada l’any 2.000 per un grup de gent i animals de les comarques del sud. Malgrat ésser de caire més literari que pràctic, no es pot negar que es tracta d’un llibre sobre cavalls en català.  

Com hem dit, desconeixem la causa d’aquest fet, però és evident que existeix, potser és degut a la pressió de treballs traduïts d’altres llengües, on s’acostuma a prendre el criteri de fer-ho en castellà per a tenir més mercat, o potser és pel fet que l’ambient equí està molt amarat de fals universalisme, en part per la sensació que és de classe alta, i s’hi usa correntment el castellà. En fi, no sabem perquè, però no hi ha actualment a la venda res escrit en català sobre equitació en un sentit pràctic.

Fins i tot una publicació que vàrem adquirir fa poc amb l’esperança de que trenqués aquesta incongruència, la “Guia hípica de Catalunya”, que ja comentarem més endavant, és escrita íntegrament en Castellà.

A més a més, aquest món experimenta un creixement enorme, exponencial, probablement degut a la generalització de la necessitat de la persona actual de retornar a la Natura. Per tot això, creiem que paga la pena de dedicar el nostre esforç a donar a conèixer aquesta meravellosa possibilitat, ensenyar els fonaments bàsics de tenir un cavall i compartir rutes i presentar unes quantes propostes concretes d’excursions. Per a que tothom pugui veure que no és tan difícil, ni tan car, i, sobretot, que qualsevol ho pot fer, no calen condicions especials, ni hi ha limitacions d’edat, sexe o forma física, és un esport assequible a tots i que ens portarà, sens dubte, moltes gratificacions de tota mena.

Fins i tot el mateix Hipócrates ja va parlar dels efectes saludables del contacte amb els cavalls per a les persones, aquesta és la base de l’equinoteràpia, pràctica que s’està desenvolupant fortament al nostre país actualment.

Dit tot això, sembla obvi remarcar que el bloc que teniu a la pantalla és un treball eminentment pràctic, la seva intenció és fer arribar els fonaments i el coneixement de l’equitació a tothom que s’hi pugui interessar, així, l’estructura serà d’una introducció a l’equitació en general, què és, com es practica, etc. Sempre, però, basat en una experiència personal, amb un caire desproveït de purisme, sols pretenem que qualsevol persona pugui agafar un cavall, muntar-lo i fer excursions amb ell sense problemes, sense complicar-se en passos d’alta escola ni refinaments tècnics, entenem que això ja vindrà, si s’escau, més endavant.

La segona part serà un seguit d’excursions per a tot el país –Catalunya, és clar-  excursions escollides, evidentment, amb moltes dosi de criteri naturalista, no ho hem pogut –ni volgut- evitar; pretenem que qualsevol persona interessada pugui fer-se una idea de les grans possibilitats que té a l’abast.

De tota manera, les excursions que suggerim són sols això, suggerències; és ben evident que la llargada i el recorregut de l’excursió depèn de moltíssims factors, tants, que és pràcticament impossible de fer dos dies el mateix recorregut, i menys encara si ens referim a comarques diferents, genets diferents, cavalls diferents...Així doncs, potser aquesta part serà molt més pràctica pel que fa a les informacions que aportarem sobre la comarca, la seva orografia o aspecte natural, i la indicació de les hípiques existents, que no pas pel recorregut en sí de la ruta, que podreu variar en funció de les vostres possibilitats, del temps, etc.

Sempre, naturalment, hem basat la sortida i l’arribada a centres hípics, llocs on podem deixar el cavall ben cuidat a la nit o, fins i tot, on en podem llogar un si no en tenim o no tenim mitjans per a dur-lo lluny. És ben cert que és molt millor sortir sempre amb el propi animal, amb qui establim una relació que mai assolirem amb un de lloguer, però si no volem fer llargs recorreguts amb pesats i cars remolcs, molts cops no tindrem més remei que raure en el lloguer per a poder fer sortides a llocs diferents dels voltants de casa nostra. Evidentment, transportar un cavall no és igual que traginar una BTT, hem de valorar les nostres possibilitats i interessos, a banda, és clar, que el mateix cavall, per la seva condició, pot ser més o menys favorable als viatges sobre rodes. En qualsevol cas, el transport suposa un estrès per l’animal, que farà que no es comporti mai de la mateixa forma que ho faria prop de casa.

Així doncs, l’esperit pràctic d’aquesta obra vindrà reforçat amb la darrera part, podríem dir-ne, d’alguna manera, agenda comentada; Tot un seguit d’adreces, llocs web, dates i llocs interessants per a tothom que li agradin els cavalls, què hi podem trobar, si paga la pena anar-hi i perquè. En fi, qualsevol cosa que ens pugui ajudar a donar ales a la nostra afecció equina.

Presentació.

Ara fa nou anys, vam publicar amb Cossetània, un llibre amb aquest mateix títol.

La intenció del llibre era donar a conèixer, de forma senzilla, entenedora i en català, el món de l'equitació.

Desmitificar aquesta pràctica que ja no és exclusiva de gent rica i desvagada.

El llibre va tenir prou èxit, a dia d'avui ja quasi no en queden. A més a més, l'equitació a Catalunya ha crescut i s'ha desenvolupat molt, i el llibre, en molts dels seus aspectes, ha quedat totalment obsolet.

Així, mentre no es reediti revisat i millorat, crearem un bloc per tal d'intentar de cobrir de forma general la intenció d'aquella obra.

Esperem poder servir a algú per a conèixer i estimar més els cavalls i les egües.
Per cert, avui -dia 15.09.2011- he vist que es pot comprar el llibre fins i tot per Amazon.