Falta poc...

M'estic quedant sense paraules... Només veig aquesta imatge que es va acostant, a poc a poc, però cada vegada està mes a la vora. Queda aquesta tarda, i demà al matí; un matí que serà llarg, molt llarg, però que quan tombi, quan el sol estugui a dalt de tot...

Un sopar amb l'Àngel Colom

La setmana passada vaig assistir a un nou sopar dels organitzats per l'amic Dessmond des del seu blog. Aquesta vegada va ser amb l'Àngel Colom, una persona a qui segueixo, més o menys, la pista des d'aquelles èpoques de la Marxa de la Llibertat, del Casal de la Pau, de la Crida i, després, del seu "desembarcament" a Esquerra Republicana.

No cal dir que de tema n'hi havia molt però que la qüestió es va centrar, com era normal, en el seu retorn a la política pública i activa i a la seva visió del món de les migracions. Des de la seva estada al Marroc i la seva implicació (potser massa i tot?) en aquella societat, ens va donar una perspectiva prou real i interessant sobre aquests fluxes de gent que van arribant i que tenim ja incorporats al nostre país. Van ser, per a mi, molt aclaridores aquelles apreciacions sobre el paper que ténen els partits polítics catalans en la integració dels nou vinguts i en l'aprofitament que n'estan fent cada un d'ells. Així, ell, des de dins de Convergència, intenta que el seu partit recuperi el temps perdut en aquest sentit i que té guanyat, de carrer, els PSC (per no parlar del PSOE) amb aquella dualitat que no saps si ho fan per convenciment o pels rèdits a obtenir...

L'altre tema estrella va ser el de la recuperació de ponts i diàlegs entre el nacionalisme (amb perdó) català. No som pocs els que creiem que les diferències que hi ha (que n'hi ha) entre les dues formacions principals d'aquest nacionalisme (amb perdó), són més personals que de fons, però tampoc són pocs, i en aquell sopar ho vaig poder constatar, els que creuen que hi ha d'haver "purgues i càstigs" sobretot entre aquells que han possibilitat els darrers governs de Catalunya.

L'Àngel Colom és dels que creu que els ponts s'han d'anar refent i, diu ell, ara hi ha alguns arquitectes i enginyers treballant en el tema. Tant de bo puguem veure la seva feina acabada.

La personalitat del "sis ales" és prou complexa com per poder-ne parlar durant molts sopars, però en aquests dos temes, prioritaris a casa nostra, crec que ell hi té molt a dir. Jo estaré esperant els seus propers moviments.

Blanes, Piazzolla i els focs

Ahir vaig anar a un concert que se celebrava a Blanes dins del Vè Festival Internacional de Música El Convent. Portava per nom "la Màgia de Piazzolla" i va estar brillantment interpretat pel Libertango Quartet, format per Marcelo Mercadante al bandoneó, Joan Espina al violí, Daniel Espasa al piano i Jonathan Camps al contrabaix. La música, i la màgia, d'Àstor Piazzolla van inundar aquell paratge incomparable, com diu el tòpic, però que en aquest cas sí que ho era. La veu dramàtica del bandoneó, ben compensada amb el violí i la base rítmica de piano i contrabaix, anava ressonant entre aquelles parets de pedra de l'antic convent. Un concert per recordar.
Després, i des del mateix marc incomparable, es van poder seguir els focs d'artifici del Concurs Internacional de Blanes que es fa cada any en aquestes dates. Des de l'alçada d'on es troba situat, a la punta de Santa Anna, es divisa, just al davant, l'illa de Sa Palomera, veritable protagonista de l'execució dels focs.
Un lleuger sopar sota aquells pins, va fer que la jornada acabés d'una manera memorable, si és que oblidem l'hora de caravana a la carretera de tornada cap a casa...
Però jo no puc acabar la meva crònica aquí. Un servidor es va haver d'acostar a l'escala que pujava a l'escenari per veure com es cuidava als músics. I mirant la fotografia, quasi puc dir que sobren els comentaris. Com es pot posar aquesta escala estreta, descuidada i bruta de pintura? Si tot estava tan cuidat, si fins i tot les cadires (de plàstic) teníen la seva funda de roba per no donar una mala imatge, no hi havia cap manera de presentar una escala decent, encara que fos amb una mica de moqueta enganxada per dissimular?
Ja sé que soc un pesat amb aquest tema, però no costava res mantenir el nivell estètic de l'escena.

La Maresmesfera

Ja fa una setmana de la trobada que vam fer la Llopasfera, la gent (una part, de moment) de Calella relacionada amb tot això del 2.0. I allà al mig, parlant de cinquanta coses a l'hora, encara que déu n'hi do de la moderació que hi havia, va sortir el tema de totes aquestes comunitats que es van formant. És curiós com en mig d'aquesta globalització sense fronteres, on pots "fer-te amic" de qualsevol desconegut que està a milers de quilòmetres, anem muntant aquests grups localitzats. A mi em sembla que només és un afany de trobar-te, una mica cara a cara, amb gent de carn i os, que té noms i cognoms, o pseudònims, però a qui pots "tocar". Seria la "humanització" de la virtualitat...
I en això estàvem, que si la Penedesfera, l'Ebresfera, la Bagesfera, la mateixa Llopasfera, quan vam anar a parar a Mataró i al Maresme en general. Mataró, la capital, un dels centres de referència de l'aparició dels blogs (des del meu punt de vista subjectiu i territorial, no ens enganyem), no té la seva "Ilurosfera" (aquí m'apunto la paternitat d'aquest concepte, si és que abans d'avui, dia de Sant Joaquim i de Santa Anna de 2008, ningú no ho havia fet) i això m'estranya...
D'aquí, de la conversa mantinguda en aquella taula i de tot el que va apuntar en Saül, em va sortir la idea de crear un grup al Facebook, la Maresmesfera, una mica com a "sacsejada" d'aquest món blogaire, encara que no només això, i/o virtual (Facebook, Twitter,...).
Veurem què en surt. De moment som 80, no, perdó, 81... ai, no, 82. És igual, però anem aumentant.
Estaria bé, algun dia, fer alguna cosa més. Potser necessitarem un pavelló, un velòdrom, un camp de futbol, que de tot això ja en tenim al Maresme. Potser, de moment, haurem de començar convocant un concurs per trobar un logo més "modern", que servidor en sap una mica de tocar el contrabaix a la cobla, però de disseny gràfic, ni un borrall...

Contracrònica d'un concert

Només tres coses d'un concert del que ja s'ha dit tot...
La imatge que em va impactar més va ser la de la gent que estava a les primeres files. Però no perquè estessin apretats durant hores d'una manera quasi claustrofòbica, que ja és el que ells desitjaven, ni per la calor, ni la sed, ni res d'això que van suportar. Al contrari, el que em va deixar astorat és aquell grup de cares de felicitat, somrients, amb les mans aixecades buscant tocar les del seu mestre, el seu "messies", que, igualment, els mirava feliç, els tocava la punta dels dits, els donava aigua, els transmetia una pau i una serenor dignes de qualsevol escena bíblica.
La segona imatge impactant va ser la d'un nen que es trovava a les primeres files. Sí, a les primeres files. Un nen que devia tenir quatre o cinc anys i que es devia passar no sé quantes hores allà al mig, amb aquella calor, aquella set i aquell soroll. I això no té res a veure amb la meva edat ni amb les meves creences, això té a veure amb el sentit comú i la defensa dels drets dels infants, senzillament. Encara que "ell" li transmetés tota la pau interior actual i futura... Això sí, la imatge per les pantalles gegants era molt dolça...
I no puc acabar sense parlar de les escales de l'escenari. Us deixo aquesta imatge aconseguida des de la fila 32, de la boca 301, de no sé què més. Des d'allà podia divisar l'escala central que, és un dir, feia servir el Boss per baixar i pujar, perquè em sembla que els esglaons només els va trepitjar 3 vegades. Si podia anar pel dret, per què perdre el temps, no? (la gent com ell, mai cau!)

Well, shake it up, baby, now, (shake it up, baby)
Twist and shout. (twist and shout)
Cmon cmon, cmon, cmon, baby, now, (come on baby)
Come on and work it on out. (work it on out)... ...
.... .....
Bamba, la bamba.... bamba, bamba....

Reparen les escales de la Catedral

19 mesos, gairebé 19 mesos han hagut d'esperar les escales de la Catedral de Girona per començar a veure'n la restauració dels seus esglaons. Recordem que a finals de desembre de 2006, en Pau amb el seu 4x4 va fer una petita excursió amunt i avall de les escales de la Catedral.

Jo ja suposo que ha sigut difícil posar d'acord la part "legislativa", és a dir el jove advocat i el seu prestigiós lletrat, amb la part religiosa, el capítol de la Catedral, els representants de l'Ajuntament i de Patrimoni, els proveïdors de la pedra singular i, per què no, els jubilats que han d'anar fent el seguiment de l'obra, sí, segur que ho ha sigut de difícil, però 19 mesos quan els 29.000€ que ha costat la brometa ja van ser garantits des del primer moment, em semblen molts mesos.

I és ara el millor moment? Doncs... no, em sembla que no. Ni per als pobres operaris que patiran aquest sol d'estiu, ni per als turistes que visitaran la mateixa Catedral, ni per a aquells jubilats, veritables controladors de l'obra. Però, vaja, les coses de Palau i l'Església sempre van com van...

Bé, jo deixo aquí la informació que parla del tema i abans d'un mes espero poder aportar alguna imatge aconseguida en directe al mateix lloc dels fets.

*Diari de Girona

*El Punt

*Recull d'aquest blog sobre les escales de la Catedral de Girona

Ressò de la Trobada

"Temps era temps, explica la llegenda, els pagesos de Calella van veure que un llop es passejava per les seves terres i provocava destrosses. Es van unir tots plegats i van sortir amb les escopetes fins que van aconseguir matar aquella fera. La van exposar a l'entrada del poble i el veterinari va complir el deure d'analitzar l'animal. El primer que va descobrir és que no era un mascle, sinó una femella. L'animal, però, semblava una lloba i així s'ho va creure tot el poble. Heus ací, però, que va aparèixer una dona de Sant Pol cridant indignada que li havien matat la gossa que més estimava, que s'havia escapat de casa i, perduda, va fer cap a Calella".

Aquesta és la llegenda. Hereus orgullosos i víctimes resignades, els calellencs hem vist afegit el nom de "la llopa" al nostre veïnatge i d'aquí n'hem tret tot el suc possible.

D'aquí és d'on ha sortit la Llopasfera, espai de trobada virtual de tot allò que estigui relacionat amb aquest món que ara en diuen 2.0: els blogs, els fotoblocs, Twitter, Facebook, Plurk, webs...

Però la virtualitat no està renyida (fins aquí podríem arribar!) amb l'amistat, el contacte directe, la tertúlia, el bon menjar, la conya marinera, la polèmica, la seriositat, els projectes de futur, els records, l'agosarament i, en resum, la relació entre persones.

Han passat 7 mesos i 3 dies per tornar-nos a reunir i si érem 7 ara hem sigut 14. Això, per a nosaltres, és ja "imparable".

En 6 hores es parla de moltes coses i es toquen molts temes. Des del per què d'escriure un blog o estar al Facebook, a la necessitat de les llicències Creative Commons; de la televisió per internet a la música lliure; d'en Laporta a en Marc Vidal; de les Olimpíades Matemàtiques al congrés de CDC; d'entendre-hi "en Catalunya i tal..." a l'anonimat dels bloggers....

Podria intentar fer un resum exhaustiu però em quedo amb el record una mica barrejat de tots els conceptes i les idees vessades.

I deixo una escala abans de... i després de... El resultat és immillorable.

Trobada de la Llopasfera

21.00 h Arribada
21.30 h Inici del sopar i presentacions

MENÚ:
Copa de cava de benvinguda
ENTRANTS:
Tempura de verdures
Amanida tèbia de formatge de cabra
Marmita de xistorra
SEGON PLAT (a triar):
Mussaka
Pollastre Chiclete
Curry groc de pollastre
Phad Thai (clàssica pasta tailandesa passada pel wok)
POSTRES (a triar):
Pastís de xocolata
Mousse de caipirinha
Gelat (vainilla, xocolata, llimona, maduixa)

Vi Ribera del Duero Dorium 2006
Aigües
Cafè
Xarrup de caipirinha

Preu: 26 € (mireu de portar l'import exacte)

Chiclete com Banana
Riera de Capaspre, 18
Calella

Organitza: La Llopasfera

El locutor i jo

El locutor: "La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha demanat l'embargament immediat del pis de l'etarra De Juana Chaos..."

Jo: Coi (la veritat és que dit una altra expressió més directa), però tenia un pis i fins ara no li volen embargar? Quins nassos (aquí he repetit l'expresió del principi)...

El locutor: "...per cobrir el deute i les responsabilitats que té amb les víctimes, el fiscal ha demant l'embargament del pis de la dona de De Juana Chaos..."

Jo: Coi (una altra vegada...), però si és de la dona, no li poden pas embargar. Apa que no en conec jo de gent que no paga perquè tot "és" de la seva dona...

El locutor: "... a més, la Fiscalia demana que s'investigui la venda del pis, que era propietat de la mare de l'etarra, a la dona del seu fill per si hi ha alçament de béns....

Jo: Collons (ara sí). Així que la mare va "vendre" al pis a la seva nova jove perquè el dia que el seu fill heredi no li fotin. Ara ja ho entenc.

I tan difícil era explicar la notícia d'una manera més correcta? O no interessava? O el que la va redactar no en savia més?

Aquest és el dubte que tinc a vegades quan escolto o llegeixo agunes notícies.

(P.D.: L'única raó per posar aquesta escala és que està situada al País Basc i el pis en qüestió també. Res més)

Tindrem balances fiscals, demà?

Resposta: No.

Bé, perdó, sí.

No, no, que vull dir que sí, però que no us penseu pas que...

Encara que de fet... algú se les creurà?

Sí... o... no... i no, vull dir... no sé si m'explico...

El passat 12 de juny el Sr. Zapatero va dir "en seu parlamentària" que el dia 15 de juliol el govern espanyol publicaria les balances fiscals. I jo hi afegeixo, les "seves" balances fiscals. Tot això tenint en compte que no hi hagi hagut més problemes tècnics que hagin dificultat el seu càlcul, com havia passat fins ara... els darrers 2 o 32 anys.

L'altre dia el conseller Castells ja ens donava a conèixer uns càlculs que, la veritat sigui dita, a mi, no em van fer cap il·lusió. I ara, a partir d'aquí, suposo que els col·laboradors del ministre Solbes hauran començat a canviar les partides de cantó i demà, en principi, ens faran saber el seu (d'ells) càlcul.

És comptabilitat pura i dura. Ho veiem constantment. El Barça segons la seva (ex o no) junta té un deute de 190 milions d'euros, un 32 mil milions de ptes., i diu que és perfectament assumible, i segons l'oposició (?), el club deu uns 300 milions d'euros que no en ténen res d'assumible. I tot amb els mateixos números, només canviant les partides de lloc. El que deia, enginyeria comptable.

Doncs demà el mateix. Si es publiquen les balances famoses veurem com els números hauran ballat d'un lloc a un altre fins que als seus "presentadors" els sembli correcte. I així aniran fent tos aquells que s'atreveixin a parlar-ne: números cap aquí, números cap allà.

I al poble de la meva àvia deien: I cardat... el manxaire.

M'està mirant?

Festa Major, Premià i Laporta a pèl

A mig matí la C. (amb C de Carme, és clar) m'ha enviat aquesta escala des de Premià amb el títol de "Festa Major a Premià".
I és que estem en temps de Festes Majors; som a l'agost. I a Premià ho estan aquests dies amb un programa realment imponent.
I tot això m'ha fet venir al cap la figura del Sr. Laporta, cosa no massa original aquesta setmana, la veritat.
Per una part resulta que després de la moció de censura se'm fa estrany repassar aquest video que deixo a baix. Tantes "personalitats" de primera línea apostant per Laporta no sembla que li donessin aquell copet que li feia falta. O sí, perquè potser sense el seu concurs la moció hauria guanyat (i hem de recordar que la moció va perdre, que les bases dels concursos estan per ser llegides...).
Jo no soc massa laportista, la veritat, encara que això de la moció de censura no m'ha semblat la resposta del culé emprenyat, si no la resposta d'aquells que el que volen és el quítatetupaponermeyo. I si no, temps al temps, quan anem veient els futurs "directius" de les candidatures...
I per què el Sr. Laporta m'ha vingut al cap? Doncs perquè l'altre dia va dir que si no perdia la moció de censura aniria precisament a Premià a la "Cursa a pèl" que se celebrarà el proper divendres dia 11.
I anirà?
No ho sé... també depèn, és clar, de si encara és president... Però això d'anar amb les "vergonyes" a l'aire... no sé si és el millor moment... Ho dic per això de la vergonya... Endavant vídeo...

Mercantilisme

Ara ja portava uns quants dies preparant el meu "discurset" de queixa.

És lògic fer un tracte comercial, un encàrrec vaja, quedar per l'endemà i estar a punt d'arribar a les 3 setmanes sense notícies del teu "proveïdor"?

Sempre m'ha semblat que una encaixada de mans és un símbol prou significatiu per tancar un tracte i que, encara que tot està canviant a gran velocitat, el llenguatge dels gestos encara és el que ha de manar en les relacions. Potser són només paraules... i gestos...

Però avui ha arribat la trucada esperada (o potser ja no tant) i s'ha començat a esvair la meva rebelió.

El consum ha guanyat. Ell dicta les lleis i als demés ens queda poca cosa més que creure'ns els protagonistes quan no deixem de ser pures víctimes.

P.D.: Però demà jo estaré ben content amb el meu XXXXX nou, si és que el recader es digna a venir...

A la rotonda

Un dissabte qualsevol de juliol (si som a dia 6 i diumenge, no hi ha massa possibilitats a triar...), a les 3 hores i 33 minuts de la tarda (podem afegir i 33 segons i 333 mil·lèssimes...), amb un sol de tres (un altre 3) parells (de 2, no de 3) de piiiiiii, en una rotonda (sí, rotonda, que al diccionari hi és) no-qualsevol de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria (versos originals de Jan Laporta...), i al costat inexplicablement d'un senyal de trànsit, hi havia una escala.

Què hi feia? Des de quan hi era?

Ella..., ella sí que es veia pobra, bruta, trista i dissortada.

--------------------

(Des d'aquí vull demanar públiques excuses per haver fet la fotografia mentres conduïa. Ja sé que al·legar que no es va generar cap perill no és motiu atenuant, però la soledat d'aquella escala em va fer perdre el raciocini lògic. Ho sento... acceptaré les conseqüències...)

Què em passa, doctor?

-Hola, bon dia. Passi i segui. Bé, vostè dirà.
-Bon dia, doctor. Veurà, és que darerrament me n'estic adonant d'una cosa que faig o, millor dit, que no faig. Cada vegada deixo menys comentaris als blogs que llegeixo. I és que, de fet, cada vegada en llegeixo menys. Ocupo temps amb el Twitter, el Facebook, el Plurk aquest que ha sortit ara, i, els blogs, ja els llegeixo, sobre tot els dels "amics", però vaig a fer un comentari i em quedo allà al davant, palplantat, sense saber quina tecla tocar, i mai millor dit... És greu això?

-A veure, quant temps porta vostè venint aquí ...? Sí, ja ho tinc, el primer d'agost farà 3 anys i hem fet 775 sessions. No està malament. Vostè ja sap l'efecte terapèutic que li provoca això dels blogs i la relació, encara que sigui poca, amb els bloggers. Pensi que si es va abandonant i deixa de "parlar" amb la gent pot tenir una recaiguda amb la seva timidesa galopant. I recordi que en menys d'un any ha sigut capaç d'anar a tres sopars amb aquests nous amics "desconeguts" que ha fet. Tres sopars de gent diferent. I, més encara, ara mateix, vostè ha... com sortit de l'armari, mostrant el seu perfil.

Això és com... què li diria jo? No ho sé, vaja. És que jo em perdo amb això dels exemples i les comparacions.

-No, si jo ja ho veig tot això, però és que em quedo com clavat davant la pantalla i no sé què dir. I aleshores començo a pensar que soc un impresentable, un mal amic, que ells sí que van dient coses al meu blog, fins i tot ve gent nova de tant en tant...

-Miri, no es capfiqui i vagi fent, de mica en mica, sense voler forçar les coses. Ells ja ho entendran.
-Gràcies, doctor, em deixa més tranquil, de veritat. I, ara que hi penso, quina mena d'escala li ve al cap en aquest moment. Com se l'imagina?

-Ostres, no ho sé. Potser una d'una església, o d'un cementiri...

-Collons, doctor...

Sant Felicíssim

Ara fa un moment, quan ja retirava cap a dormir i feia la darrera mirada als plats nets, la meva vista ha repassat el calendari de capçalera, el de la cuina és clar, i els ulls s'han clavat en el sant d'avui: Sant Felicíssim! (poso el signe d'admiració de collita pròpia, però és que el nom s'ho mereix).

No cal que digui que m'ha vingut un somriure als llavis. Però no d'aquells "fotetes", no, és (perquè encara em dura) un somriure de felicitat.

El dia s'ho porta, Sant Felicíssim!

Sento molt no poder dir res de la vida de tan elevada persona però és que no n'he trobat res. Sí que existeix alguna església que porta el seu nom, una societat limitada anomenada San Felicísimo Màrtir S.L. que treballa el tema pesquer, una S.A. immobiliària, un col·legi, una constructora... però res de la vida i miracles del Sant.

Fins i tot no he trobat cap altre lloc (ni el Calendari del Pagès) on posés que avui els Felicíssims celebren el seu sant, només el calendari de la Caixa Sabadell...

Amics, lectors, companys (disculpeu que no posi els femenins respectius), avui ho celebraré com si ho fos el meu de sant, avui començo el dia amb més bona cara o, millor dit, avui ja me'n vaig a dormir amb bona cara.

Que sigueu felicíssims! Felicitats Felicíssim, amic, company!

Ah, i l'escala? Doncs un moment que la busco. Quina hi lligarà amb tanta felicitat? Una de llarga, una de curta, una d'ampla, una de caragol?

És igual. Avui el que farem és agafar l'escala i convidar a una mica de fruita a tothom.

Per molts anys!