De memòries

Abans és una paraula que serveix per definir una quantitat indeterminada de temps. Per tant puc començar la frase d'aquesta manera sense haver d'especificar massa coses.
Abans, deia, parlar de memòria era parlar de persones, d'un mateix o d'altri, i de la seva capacitat per recordar coses. Avui, parlem de memòria com un substantiu, com una cosa "tangible". Ténen memòria els ordinadors, els mòbils, els devedés, les càmares fotogràfiques, i, no gaire, les persones.
Els correus electrònics també ténen memòria,és a dir capacitat. El que faig servir jo en té quasi tanta com el meu anterior ordinador. De 2,8 Gb a 4Gb no hi ha, ara per ara, tanta diferència com això.
El cas és que se m'ha acudit mirar tots aquells correus amagatzemats "de mesos ha" i, allà al mig, perdut, n'he trobat un del Garrofaire. Era del 8 de maig de l'any passat i deia:
"Vilapou:
Avui, mentre escoltava sardanes a Sant Pol, m'he recordat del teu bloc i he fet unes quantes fotografies d'una escala
de la platja de la Punta. Espero que et sigui útil
Salut i garrofes!"
4 fotos 4, contenia el correu. I era allà, oblidat, amb les imatges de l'escala i la platja abandonades. I, a més, he sigut incapaç de trobar cap resposta per part meva. El vaig rebre i no el vaig ni contestar. Imperdonable i vergonyós! Mil excuses Garrofaire. Te'n dec una.
Per cert, al davant mateix d'aquesta escala, s'hi van rodar unes escenes de la darrera pel.lícula d'en Ventura Pons. I una mica més enllà també he tingut el gust de tocar-hi sardanes. Qui sap si hi hem coincidit alguna vegada!
Memòries...

Escenari de concert

Mirant aquest escenari m'he imaginat una versió "local" d'un concert dels Rollings (jo sóc de Rollings, pronunciat amb "ella", no dels Estouns). He situat la cobla al bell mig de l'escena, els dos tenors, els dos tibles i el flabiol al davant; darrera seu, en formació milimètrica, les trompetes, el trombó, els dos fiscorns i al costat, imponent, el contrabaix, bé, i el contrabaixista blandint el seu arquet al vent.
Sonava una sardana obligada, de tenora és clar, i de cop, el solista s'ha aixecat dret (perquè toquen asseguts sempre), i ha començat a córrer d'una punta a l'altra, sense deixar de tocar, mentres feia un "pinyol" de tretze compassos.
El públic, els balladors, oblidant la seva mitjana (elevada) d'edat, no paraven de saltar. Les rotllanes anaven d'un cantó a l'altre seguint el triomfador de la vetllada. De cop sóna el contrapunt, quin silenci... El tenor, que havia quedat en una punta, comença a córrer, com aquells saltadors que han de fer el triple mortal amb pirueta i caiguda a l'inrevés. Arriba a l'altre costat i, sense parar, ni de córrer ni de tocar, desfà el camí però "rerescules". Ha passat a fregar del flabiol, que ha desafinat dues notes i un "trino", i, sense adonar-se'n ha anat a posar el peu en el primer esglaó d'aquella maleïda escala que ningú sap encara com s'aguanta.
Millor no explicar el final. La imatge era més aviat patètica. Pobre tenor (el músic i l'nstrument),quin espectacle, quina desfeta.
Just en aquell moment ha sonat el cop final. El públic, dret, no ha pogut contenir les llàgrimes.
Sense que ningú ho hagi preparat, tothom s'ha posat a entonar Els Segadors.

Per ser de mòbil

Fent una mica de repàs a la carpeta que posa "escales" (nom original per una carpeta meva) he trobat aquesta fotografia que encara no havia publicat. No és una gran foto, no és una gran imatge, no té una gran qualitat, però és l'expressió d'allò que hi havia al davant mateix de la persona que passava per allà i que, només veure-ho va dir:
-Mira, una escala per en Vilapou!
Mà al mòbil i catacrack!, o click!, o boiiinggg! I al sarró.
(Parèntesi: és maco el mot sarró, i poc fet servir o emprat)
La qüestió només era que m´he adonat d'allò tan "tonto" que és la utilitat de les càmeres als telèfons mòbils. I sobretot per coses nímies, poc importants.
Poca cosa, és dilluns.

Setmana de fred?

Hem arribat al diumenge i (al meu poble, perdó, ciutat) la neu, allò que se'n diu neu, encara la busquem. Si voleu que sigui sincer, i ho sóc, al nivell del mar, al Maresme, neu, allò que se'n diu neu, molt poques vegades. Ara, prediccions dels homes del temps que diguessin que hi havia risc de neu, així, mira, així, les mans plenes, amb tots els dits.
Tinc un amic que quan li parles dels "del temps" es posa frenètic, n'està fart d'ells. Diu que no és que no l'encertin, és que només diuen que bestieses, que si el microclima, que si els nuvolets, que si un plugim, que si la serralada...
La veritat és que avui fa vuit dies havia d'arribar un fred i una baixada de temperatures que no hi cabia en el mapa aquell que presenten a teletrès, amb aquella gràfica que els hi anava a parar als peus. I al final ni el diumenge, ni el dilluns, ni el dimarts, ni el dijous, ni res. Ep, que fred en fa, però és que som a finals de gener, a la setmana dels barbuts, home ja!
Bé, deixem-ho que tampoc en treurem res.
(Mira, ara acaben de pitar un penal, que estic sentint, no escoltant, el Barça).
Deixo una escala plena de testos. La foto és d'ara, i espero poder mostrar la rèplica a principis de primavera.
(Gooool, gooool, gol, gol, gol, gooooool).
La imatge me l'envia la Candela. Dues vegades en una setmana, no me'n puc estar, i és que darrerament la blogo-cato-blocosfera està una mica esverada, pujada de temperatura, vaja, i em sembla que ella en té certa "culpa".
I que duri...

Nit d'estrena

Dijous a la nit vaig anar a la (pre) estrena d'una pel.lícula. És d'en Ventura Pons i s'intitula "La vida abismal". És l'adaptació d'un llibre de Ferran Torrent i els que l'han llegit diuen que n'es força fidel, la pel.lícula. La podeu anar a veure. De res.

Quan vaig visitar la pàgina web de la pel.lícula vaig veure que hi havia un diari del rodatge (sembla ser que el fan sempre). En entrar-hi em vaig trobar un blog, mira que bé, i no vaig haver de remenar gaire per anar a parar a una escala, sempre una escala.

No m'estendré massa avui que és dissabte, però us deixaré la foto de l'escala del cinema on hi va haver l'estrena. Si mireu la "crònica" de l'estrena de l'anterior pel.lícula d'en Ventura Pons, en veureu una de semblant. No és la mateixa. Aquella era la de la dreta i la d'aquest any és la de l'esquerra.

Un altre 4x4 pujant les escales?

Llegeixo avui al Punt i al Diari de Girona que el senyor Pau ha anat a declar davant la jutgessa sobre la seva excursió per les escales de la catedral de Girona en 4x4.
Pel que posa al diari la declaració va ser d'allò més normal, és a dir com a les pel.lícules, que si no recordo qui hi havia, no conec l'altre cotxe, jo anava pel meu compte, jo no m'imaginava que passés res, etc, etc. Normal.
I el que també informen els diaris és que la defensa (el Sr. Monguilod) va aportar les imatges d'un anunci del Lada Niva que es va rodar precisament a les mateixes escales fa no sé quant ni en quines condicions.
Pel que dedueixo, pobre de mi, és que es vol demostrar que si aquesta acció s'ha fet anteriorment i, fins i tot, amb permisos i autoritzacions, és menys greu, menys condemnable.
A mi les comparacions mai m'han agradat massa, les trobo no només odioses si no arriscades. Dos casos no són mai iguals. Però tornant a allò de les pel.lícules, "el Estado contra....", sempre s'intenta comparar dos casos més o menys semblants per igualar les conclusions finals.
Posem un exemple. Si a un senyor l'han agredit a cops de puny, l'advocat Sr. M. sempre pot aportar el video d'un combat de boxa per demostrar que les baralles a "guantades" són legals, permeses i considerades un esport. Això no eximiria l'acusat de tota la culpa però si que incitaria el jurat a la comprensió: Pobre acusat, no n'hi ha per tant.
Exemple segon i últim. Davant una agressió de gènere, l'advocat Sr. M. podria aportar infinitat de documentació i quantitats incomptables de persones humanes que constatarien que el "maltracte domèstic" és una pràctica d'orígens ancestrals i de comprensió i permisivitat generalitzades. Es podria resumir en aquella intel.ligent frase de "alguna cosa deu haver fet ella...". Per tant, pobre acusat, no n'hi ha per tant i no convertim això en un linxament...
Les escales no ténen advocats defensors, en principi, encara que sí que en té el Patrimoni històric i cultural.
Esperem que el seny acabi triomfant, encara que molt em sembla que la meva definició de seny i la de segons qui no concorden massa.

Més informació sobre el tema:
Tots els posts: aquí
El Punt: Quintanas també expedienta...
Diari de Girona: Patrimoni obre expedient per l'atemptat...
Diari de Girona: Les frases
Diari de Girona: Llopart declara al jutjat...
Diari de Girona: Quan pujar sí estava...
Des de les comarques gironines (bloc)
Avui: Les escales de la Catedral
Diari de Girona: El preu d'una bretolada
ABC: Se entrega el conductor...
El Mundo: Se entrega el conductor...
Google: Buscador de blogs

Algú necessita ajuda

Avui he tornat a trobar en Sulpertu. Feia dies que no escrivia i ara que ha tornat ho ha fet amb un post que porta un títol una mica preocupant, "Post 25...i últim?". Sentiria molt que s'unís a aquella llista a la què hi ha en Karbeis, en Dessmond, la Bet i tants d'altres. Una llista oberta, però, de la que també se'n pot sortir i a la que tots hi anirem a parar algun dia (que transcendental m'ha sortit...).

Bé el cas és que ell treu aquell tema de còm arriba la gent al blog, tema recurrent i interessant, a més de curiós.

Al meu, avui, em consta que hi han arribat a partir de buscar al Google: "perdu plume jardin tante", "el melic del mon", "Cou Jaume Bofill", "franc albir" i "necessito ajuda".

I aquesta darrera recerca és la que m'ha frapat.

Quan una persona busca ajuda, ho va a explicar al Sr. Google? Realment espera que "ell" li solucioni? I si és així, fins a quin nivell de gravetat de problema està capacitat per donar-hi resposta?

Una de les solucions que li ha donat l'esmentat Sr. Google és anar al meu bog. I jo, pobre de mi, què podré fer per aquesta ànima necessitada? I, quan ha entrat a "casa meu", l'he pogut ajudar? Si us plau que m'ho faci saber...

És com quan vaig trobar aquesta escala. Semblava que algú volgués fugir d'aquella casa. Vaig estar a punt de trucar i preguntar què passava. Però no ho vaig fer, no em vaig atrevir.

I avui veig clar que la meva obligació en aquell moment era buscar un ordinador, anar a la pàgina de Google i posar: "Escolti, que vol sortir de casa seva?"

<> <>

No seria res novedós explicar que una de les meves aficions actuals és la de llegir blogs. I no només això, perquè un s'acostuma a seguir-los, observar-los, esperar-los fins i tot, sense que això no representi cap mena d'obsessió, més aviat un "divertimento".
Com que el meu de blog té una temàtica una mica original, sempre puc trobar-me alguna sorpresa, ja sigui amb comentaris, referències o amb allò tan agraït de rebre fotografies d'escales enviades per algun lector.
Tota aquesta entrada una mica barroca té a veure amb un blog que a mi m'agrada llegir i mirar (no me n'amagaré pas de dir que m'agrada mirar-lo). Cada vegada que l'obro espero alguna sorpresa en forma de relat i/o d'imatge. I ahir la vaig tenir grossa la sorpresa. Només heu de clicar exactament aquí.
És un post amb escala, això sí que ho té, i, a més, dedicat. Gràcies Candela.
Em tocaria ara a mi posar una escala al meu post.Un dia la Candela va contestar el "meme" de les cinc confessions. Em vaig quedar amb la segona que va fer (si us plau, nens fora, a dormir sigui l'hora que sigui o tapeu-els-hi les orelles i els ulls i...):
SEGONA. – El lloc més agosarat on ho he fet, va ser A LA BIBLIOTECA DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA. No us menteixo pas!!!!! No va ser sexe, va ser una fel.lació. Jo a terra a quatre grapes menjant-li el sexe a un altre bon amic – que aquest segueix sent-ho. Però no tres llepades i prou, no, no, amb correguda a la cara i tot. Bé, no sé com em vaig atrevir a fer això... Ara no ho faria. Va ser molt excitant. Crec que ningú ens va veure, però tampoc ho puc assegurar...
Aquesta escala em sembla que hi queda bé aquí, oi?

Els Tres Tombs

El 17 de gener se celebra Sant Antoni, considerat el patró dels animals de peu rodó (?) i, per extensió, dels animals domèstics. D'aquí que, temps era temps, en va sortir una veneració popular que consistia en fer tres voltes a l'església dedicada al sant. La tradició es va mantenint en molts llocs i aquests Tres Tombs es converteixen en una mena de concentració i/o cercavila on es fa el petit homenatge i benedicció dels animals.
En alguns d'aquests llocs, la festa va acompanyada de música amb alguna cobla, orquestra, grup de grallers o xaranga que va amenitzant el recorregut. Aquí és on trobaríem dues varietats, segons el desplaçament dels músics sigui a peu o no. En aquest segon cas, desdoblaríem les possibilitats en vehicle motoritzat o no, i, finalment, arribaríem al carruatge tirat per cavalls que tenim a la fotografia. Carruatge amb escala, això sí.
Com que una de les tasques que tinc encomanades en aquest món, si més no en aquests moments, és la de vetllar per la integritat dels músics, diré que aquesta diada s'ha de tenir una especial cura en tot moment, i no només amb l'escala, ja que els animals en sí també poden constituir també un risc inesperat.
Però sort en tenim que la festa supera les adversitats i el balanç final sempre és positiu, ple d'alegria, harmonia i xerinola.

No ens distraguem

Encara que siguem al gener, no ens podem distreure. La temporada està en hores baixes, com la de la neu (he, he) quasi, però va continuant. Com he dit altres vegades, ja sento de lluny tots aquells que criden allò de: "Això tu! Nosaltres no parem mai de tocar!" (Obro un parèntesi per dir que de savis i boques n'hi ha en tots els rams... i tanco el parèntesi).

Doncs els que toquem poc a l'hivern, però toquem (un altre parèntesi, per si algú acaba d'arribar, estic parlant de tocar sardanes, que un hom és músic, de cobla), ja m'he perdut.

Torno a agafar el fil perquè deia que encara que siguem al gener, qui més qui menys continua treballant en això que ens ocupa, i, per tant, s'han de tenir el ulls ben oberts, que d'escales perilloses sempre en podem trobar.

I si no, fixem-nos en aquesta que us deixo aquí a la dreta, que ja està ben posada ja, però mira, li'n falta una miqueta. Res, aquella miqueta justa perquè te la fotis. Sí, sí, digues-me exagerat, tu mateix, però jo continuo fent "catequesi" que avui és diumenge...

(Parèntesi final: Estic esperant algú que digui que segons l'ombra i la intensitat del sol i no sé què més, aquesta foto no és d'aquest mes. Doncs, premi. Però serveix, com les paràboles, per evangelitzar. I tanco).

--------

(Parèntesi post-final: Allò de "li'n falta" ha quedat bé, eh? I així els parèntesis son senars)

Diàleg curt

Situació: Els Srs. de Vilapou seguts en un bar just en el moment que comencen a sonar les primeres notes d'un concert.

Ella: Mira, un cec llegint un programa

Ell: Clar, com que està tan fosc

(El "cec" fa un badall)

Ella: Acaba d'obrir una boca...

Ella: Clar, s'ha d'empassar les paraules per entendre-les

Comentari resposta

El post d'ahir va ser un d'aquells que (em) surten així, quasi sense voler. Comences amb una idea i les mateixes paraules es van entrelligant d'unes maneres que no són pas les que pensaves al principi. Per més que intentes adreçar la frase, ella sola es va movent pels voltants d'on tu anaves fins que al final el resultat és força diferent al desitjat.
No vull dir amb això que en quedi descontent, al contrari. Iniciar un escrit amb una lleugera intenció i acabar havent fet un repàs a les qüestions que més t'(m') amoïnen et (em) deixa descansat i content.
Per a mi una de les funcions del blog és aquesta, deixar anar, en moments determinats (no buscats) el que em surt, el que em sobra, el que necessito. Ja sembla que condiciona prou (que no) el parlar d'escales, com perquè en un moment donat no m'hagi de permetre el luxe de divagar per qualsevol viarany insospitat.
Tot això ve a ser una mena de comentari resposta als comentaris deixats ahir. Tothom té raó, faltaria més. L'Antoni hi diu allò tan cert que el blog és casa d'un, i cadascú a casa seva, ja se sap.
O com el Perdedor que defineix el post com a real. Aquí està la gràcia d'aquest petit món en què ens movem, la barreja de la realitat i la virtualitat, sense deixar-ne cap de les dues de banda.
La Candela (com m'agrada "mirar" els seus comentaris), diu que troba fantàstica la manera de portar el blog, gràcies.
La Srta. Tarambana, tot recordant-me que sóc a casa meva, em dóna idees de noves seccions, mentres en Zinc diu que m'entén el moment. I l'Oriol reconeix que qui més qui menys, tots tenim problemes per tenir les coses en ordre.
I tot això va començar perquè no hi va haver manera de trobar aquesta foto...

Moments de pas

Cada cert temps podria dir que se m'acumula la feina. No sóc cap cas excepcional, ja ho sé, però d'una manera cíclica se'm fan unes muntanyes, que són més de sorra que res, però que en aquells moments semblen impossibles de superar.
Casualment coincideix que s'ha de tancar un trimestre, tancar l'any sencer, ordenar munts de coses, intentar canviar la plantilla del blog, posar ordre a tot allò que hi ha dins el disc dur de l'ordinador, les fotos, la música, quatre pel.lícules (o sis), les presses de la feina que arriben aquests mateixos dies, aquelles altres feines que nos saps per què però van quedar endarrerides, tocaria discutir més d'una factura a un 902 qualsevol que et tindrà 25 minuts penjat del telèfon quan téns una hora per anar a casa, dinar i tornar a la feina, el garatge està fet un "asc", el "traster" quasi, la guantera del cotxe no es pot obrir que cau tot, s'hauria d'anar a rentar (el cotxe), el post que estàs escribint l'has de deixar a la meitat perquè la nebodeta espera...
(i ara tornaré i intentaré posar ordre a això que estic escrivint que no sé pas per on s'aguanta...)
-------
Ja he tornat.
És la segona vegada en una setmana que començo un post i a la meitat me'n vaig.
Sé (aixó m'ho estic dient a mi mateix) que no és una manera seriosa i correcta de portar el blog, però també veig que amb el pas dels dies i els mesos tot evoluciona.
Estrany, ha sortit estrany això, avui.

Escales d'arreu (XXV). París

Després d'haver vist els Invàlids, aniré fins a veure el Sr. Conserge. El que acabo de dir no és cap "boutade" ja que la construcció s'anomena així per ser l'habitatge del Conserge que tenia al seu càrrec les claus del Palau Reial i el seu "enllumenat". Després, i per extensió, va ser l'encarregat de cuidar els presos que van passar a allotjar-se a la casa, d'on, per cert, no en surtien gaires de vius.
En Miquel em va deixar aquesta foto d'una de les cel.les. El que veiem és l'escala d'accés. Si observeu a l'esquerra s'aprecia un rectangle que correspon a la porta i que queda una mica a l'interior. Per tant, la manera d'arribar-hi era fent servir l'escala. No sé si hi havia massa alçada des de la porta a terra, però probablement la suficient perquè si els presos lograven obrir-la no tinguessin esma ni possibilitats de saltar amb èxit. Per l'època devia ser un bon sistema de seguretat.
Llàstima de no tenir la perspectiva, perquè, qui sap si s'hi podria arribar després de pujar o baixar alguna altra escala més gran tot conduint un 4x4.
Si actualment existís el Sr. Conserge, més d'un aniria ben dret i no faria tantes tonteries...
Feu el recorregut amb el G.E.

He pujat les escales de la catedral de Girona sense 4x4

Hola, no em dic Pau i avui he pujat i baixat les escales de la catedral de Girona sense un 4x4. Ho he fet a peu, d'una manera senzilla i controlada, recordant i portant a la pràctica allò que vaig llegir de Julio Cortázar.
He observat que hi havia més gent que feia el mateix recorregut, fins i tot famílies senceres, i totes a peu, és a dir, ara un peu, ara l'altre, ara un esglaó, ara l'altre. De lluny s'acostava un nen baixant-los de dos en dos i ignorant les veus sa seva mare que intentava fer-li veure que podia prendre mal. Més enllà, dos avis s'ajudaven l'un a l'altre i amb un bastó com a tercer component de la família.
I no he vist cap cotxe, ni cap moto, ni cap bicicleta, per no dir ja cap 4x4. Bé, ara que ho dic, bicicletes... Un moment, no cliqueu aquí si us plau, no, no, he dit que no...Vaja...
Que no es pensin ara ni el Sr. Monguilod ni el Sr. Pau que els deixaré l'original de la foto per fer-ho servir com atenuant, o com a prova de no sé què, no. Que qui ho ha fet, ho ha fet, encara que pagar-ho, no ho sé pas.
El cas és que he anat a les escales que porten a la Catedral de Girona i he vist els desperfectes ocasionats. Algú dirà que no n'hi ha per tant, que si "pobre xicot", que si sembla un linxament. Fins i tot hi comença a haver a la ciutat un moviment de "comprensió" a l'actuació del jove advocat. M'ha agradat llegir aquest article d'opinió del Diari de Girona (evidentment). També m'han fet certa gràcia els moviments del Col.legi d'Advocats, que si li obren un expedient, que si l'inhabiliten, ...que si el recolzen incondicionalment. Corporativisme se'n diu? O és una altra cosa?










(Vaig a veure el futbol i després acabo).
(Ja s'ha acabat, mare de Déu quin desastre).
El tema de l'escala de la catedral em sembla que continuarà "viu" i per tant un servidor intentarà fer-ne un humil seguiment, si més no per garantir-ne el bon estat, el seu bon ús i la manca de perill per als pobres i soferts vianants.

Més apunts sobre el tema. (Ho trobareu tot aquí).
Diari de Girona(***): Ocultar. Ramon Iglesias
Diari de Girona: La Junta de Govern del Col.legi...
Diari de Girona. Editorial. La rectificació...
Diari de Girona. La Fiscalia investigarà...
Diari de Girona. El Col.legi rectifica...
Diari de Girona. (amb foto). El Col.legi d'Advocats incoarà...
Diari de Girona. Continuen valorant els...
Diari de Girona. La càmera de l'Audiència va...
Diari de Girona. Una declaració pendent...
Diari de Girona. La bretolada solemne...
Diari de Girona. Editorial. La bretolada a les escales...
Girona Confidencial. Sant Talonari i tot solucionat
Diari de Girona: Què li ha passat...
El País. La gamberrada de un letrado
El Periódico. Un vehicle baixa per l'escalinata...
L'absurd diari: Un 4x4 puja fins a...

Escales d'arreu (XXIV). París

Sí, sí, sí, em quedo a París (el meu virtual París, el de les escales). I si ahir era a Montmartre, avui en Miquel i la Lelo em porten fins els Invalides, que és un lloc monumental amb un nom més que curiós, encara que realment era per a ells, per als veterans invàlids de guerra que s'havien quedat sols i sense llar.
I dins aquesta gran extensió s'hi troba el Museu de l'Armada o de l'Exèrcit i allà dins encara el de les Guerres Mundials. Ja es pot suposar que en llocs així d'escales n'hi ha i de prou interessants, i si el visitant és coneixedor de qui signa aquest blog, la informació gràfica és força completa. Per això m'és difícil posar una sola imatge de cada lloc, ja que la tinc de diversos angles. D'aquest museu em quedo amb aquesta foto que ens demostra com en són d'ordenats els francesos. Algú dubtarà per on es baixa? Quina és la direcció correcta?
Potser no s'aprecia bé, peró al darrera d'aquest tram d'escala hi ha un avió. No sé si representa una maqueta, un prototip o un petit artefacte útil en el seu moment, no ho sé. Potser el que pretenen les fletxes és indicar-li al pilot la direcció correcta de baixada.
Segueixo dient que hi hauré d'anar.
La ruta amb G. E.

Escales d'arreu (XXIII). París

Ja fa uns quants dies que tenia en standby el tour mundial d'escales regalades. I quin millor lloc per retrobar-nos que París. Oh, la, la! París. Expressió fàcil on n'hi hagi, però representativa. Igual que si diéssim allò de "j'ai perdu ma plume dans le jardin de ma tante", que ja em diràs, "je-ne-compre-pa" o "voulez vous coucher avec moi...ce soir". I posats ja a recordar expressions, podríem anar a aquella de "París bien vale una misa", per exemple, i aquí m'aturu.
Per què París val una missa? Encara que es digui en espanyol, què vol dir això? Jo, com a músic de cobla també faig oficis, oficis de festa major, i uns quants a l'any. Vol dir això que estic fent punts per arribar a París? Ho tindrà en compte l'agència de viatges a l'hora de cobrar-me? O un dia el capellà, en ple sermó, dirà: "En veritat us dic que tu, tu i tu ja podeu anar a París de franc"?
He fet una mica de treball de camp i he buscat a can Google això de "París bien vale" i els resultats han donat: una misa, una mesa, una página, una bomba, una moza, una fabada, un ippon, una crisma, una cumbia, dos goles y un SUV concept.
Sí que val coses París. Potser que hi vagi ja d'una vegada.
Qui sí que hi va anar va ser la Ció de Reus (bona col.laboradora) i em va enviar aquesta escala de Montmartre.
M'hi quedaré uns dies a veure si en trobo alguna altra.
Viatgeu amb Google Earth (si el teniu).

I...guardo el Pessebre

Diu la tradició que el Pessebre es desmunta per la Candelera, és a dir que encara falten tres setmanes. Però jo ja en tinc prou. Porto dos dies fent neteja dels "Nadals" (així en plural, però per quantitat, no per mala traducció) i ara ja només em queda el Pessebre.
I aquest que poso avui és el que m'he guardat pel final, i per dues raons: la primera és que és un regal d'un blocaire a qui "virtualment" aprecio molt, i la segona pel concepte.
Anem a pams.
Primer pam. El blocaire.
En Ramon Bassas, polític mataroní, és un dels meus primers descobriments quan vaig obrir el blog. Digui el que digui, m'agradi més o menys (la part ideològica), sempre és interessant. Tant si és en la seva vessant política, com personal. M'agrada com combina el parlar de la "feina", de les seves creences, dels seus gustos, de les seves aficions. Recomanaria aquesta barreja a molts col.legues seus. Ah, i és el responsable d'una gran part de l'activitat blocaire de la zona.
Segon pam. El concepte.
Jo busco i/o trobo escales. Per Nadal vaig mirar de trobar alguna escala en algun Pessebre, i en Ramon em va proporcionar la "guinda", un Pessebre en una escala. Aquest és el de casa seva, i en el seu blog el defineix així:
"Aquest any hem posat una escena a cada graó de l'escala, consumint-ne 6, afegint una repiseta amb els Reis i, al final, caganers i pixaners. El primer graó, animals. El segon, pastors, el tercer, escena de riu, el quart, romans, el cinquè, anunciata. El graó de dalt, com no, és el del neixement. A dalt i tornar a començar".
Poques coses hi puc afegir jo. Per tant, oficialment, dono per tancat aquest Nadal (s. e. u o.).

Netegem, netegem...

Si ahir deia que havíem d'anar acabant i tancant temes, d'això del Nadal, res millor que anar motoritzats i preparats, amb els estris adients. No cal que lloguem cap empresa de neteja, nosaltres mateixos podem deixar-ho tot ben net i endreçat, sobretot els balcons.

Mira que n'he arribat a comptar aquest any de bitxets d'aquells. Però a partir d'avui ja em mentalitzo i tanco definitivament el tema.

No l'havia tancat ja ahir?

Bé, demà en tancaré un altre o, millor dit, l'altre.

Em sembla que pateixo una típica crisi post-nadalenca...

Per anar acabant

Hauríem d'anar tancant temes, temes nadalencs s'entén.

Avui ho farem amb els Pares Noëls. I en deixaré quatre, quatre dels que tinc, que els altres van de pet al calaix fins l'any que ve, o l'altre, o l'altre, o no.
El primer quedarà com a desig i com a penitència. Desig per a mi i penitència per a ell. Tancat pel davant i pel darrera.
El segon, i que no sigui considerat com un precedent, m'ha semblat "mono".
El tercer l'he trobat ben treballat, té una posició "quasi-humana".
I el quart, ah, el quart! acaba d'arribar fa uns instants. Directament d'Irlanda, de Kenmare, i gràcies a en Puji.
Tema "zanjat".

Joguines amb escales

Després de trobar els regals al balcó, entrar-los, veure com la nebodeta els disfruta, muntar-los i quedar esperverat de les coses que pot fer avui dia una joguina per petita que sigui i inofensiva que sembli, després d'això, la meva innocent mirada va quedar clavada en dues, no una, dues escales.

En Pau, el 4x4 i l'escala de la Catedral

Es diu P. Ll. V.
Es diu Pa. Llo.... Vi...
Es diu Pau Llop... Vid..
Ei, que ho posa aquí, eh?

Resum de notícies:
Diari de Girona: El Bisbat podria retirar...
Diari de Girona: El Pla Director aposta...
El Punt: El capítol de la Catedral encarrega...
Tota la informació: aquí

Que això no es mira!

Ja ho veus! Tota la vida anant a dormir aviat, sense fer soroll, intentant no despertar-me, dissimulant fins i tot, i ara resulta que hi ha pobles on la gent surt a les finestres i balcons a veure com arriben els Reis, Ses Majestats, i, encara millor, a veure què deixen!

Mirant la imatge no sé què pensar. No sé si estan ajudant al "paje", perdó, patge, o estan fiscalitzant la seva feina. El del pis de dalt porta una càmera per no perdre pistonada i al pis de més amunt, com a mínim n'hi ha tres o quatre com si fessin cua.

Sort que les alarmes deuen estar desconnectades, encara que si sempre que sospiten que pot entrar algú fan això de sortir tot el veinat en ple, no sé per què les han instal.lat.

Vaja, que hauré de reflexionar a veure si el mètode seguit tots aquests anys no era l'empíricament correcte. Potser tot allò que havia demanat als Reis i que no em van portar va ser perquè els va fer vergonya o angúnia de pujar tot sols al balcó de casa. Potser sí que va faltar la convocatòria de l'associació de veïns per rebre a tan il.lustres personalitats i aleshores haguessin descarregat sacs i sacs de joguines.

Qui ho sap ara!

La veritat és que tampoc em puc queixar gaire, encara que potser hagués tingut aquell...

S'entrega el jove advocat

S'ha entregat el "presumpte" autor de les destrosses ocasionades als esglaons de la catedral de Girona. Poso això de "presumpte", perquè no fos cas que al final me les carregués jo per acusar-lo d'allò que ell mateix ha confessat, però com que no ha estat jutjat, encara resultarà que bla, bla, bla...
L'autor (a partir d'ara l'anomenaré així) és un jove advocat fill d'una solvent família gironina. El jove-autor-advocat-de-solvent-família va anar a confessar acompanyat del seu corresponent prestigiós lletrat. Faig un incís perquè fa molts anys que m'he adonat que a Girona hi ha dos noms prestigiosos en això de l'advocacia, i segons el tipus de "cas" ja pots endevinar qui sortirà a la tele comentant els fets (coses meves).
Bé, ja tenim autor, i, a més, ha dit que es farà càrrec de les despeses ocasionades. Ho veurem...
De tota manera, llegint les notícies, no sé per què em sembla que al final el presumpte es convertirà en víctima de les circumstàncies, l'escala la pagarem entre tots, i cada Nadal s'haurà d'estar pendent dels que volen revifar les velles tradicions populars.
Jo seguiré amatent.

Resum de notícies:
El Punt: Incivisme absolut. Jordi Soler
Diari de Girona: Precedents de cavalls, minis...
Diari de Girona: S'entrega el conductor...
El Punt: S'entrega el conductor del 4x4...
I aquí podeu trobar la resta d'articles relacionats amb el tema.

Atemptat a una escala

El dimarts a l'hora de dinar vaig veure per televisió unes imatges que corresponien a unes destrosses ocasionades als esglaons de l'escala de la Catedral de Girona. La notícia, que em va impactar des del primer moment, seguia explicant que les esmentades destrosses van ser produïdes per un cotxe.
Sembla ser que el cotxe va baixar l'escala tot frenant per intentar després tornar-la a pujar, cosa que no va aconseguir. Hi ha altres "línies d'investigació" que apunten el sentit contrari, encara que el mal és el mateix.
Em vénen al cap i al cor diversos sentiments a l'hora.
El primer és d'estupor davant el fet en sí. A qui se li pot acudir, per més que estigui de festa, per més que vagi col.locat, per més que hagi fet una juguesca, a qui se li pot acudir entrar en cotxe per una zona de vianants fins arribar a les escales d'una catedral per muntar tal estupidesa? A qui?
I quin sentit té?
El segon sentiment és de tristor. Tristor en veure la pedra malmesa. La històrica pedra malmesa. Així de senzill i de tonto. M'emprenya molt veure aquests esglaons destrossats. Per més que se'n puguin fer de nous, per més que d'aquí un temps, mesos (els comptaré), l'escala quedi com nova.
El tercer és de ràbia. El diccionari ho defineix (apart de com a malaltia contagiosa...) com "irritació intensa de l'ànim, enuig que pertorba l'esperit". Això és el que sento. I sàpiguen el conductor i els seus amics, que seguiré el tema, les investigacions, la reconstrucció, i compte que no em presenti com acusació particular. Que ja començo a tenir un nom i una història, jo.
Si no fos (ai, el si-no-fos) per la distància (i per la feina), ja hagués anat a Girona a fer les primeres fotografies, a iniciar el seguiment de tot el tema. Perquè en aquest cas "la distancia" no "hace el olvido".
Deixeu-me acabar mirant Girona, la immortal, la que enamora. I recordar quan de petit hi havia anat, o millor dit passat, i em semblava que la catedral havia de ser Sant Fèlix (Feliu) i Sant Fèlix la catedral... Feu un volt per l'enllaç de la catedral de Girona i millor directament en aquest altre de la façana on posa Gran Escalinata; no us el perdeu!
Per acabar deixo un altre enllaç a la notícia de TV3 (encara que no me'n refio massa d'aquest enllaç).

Resum de notícies:
Telenotícies: Un cotxe destrossa alguns esglaons...
Diari de Girona: La reparació de l'escalinata...
Diari de Girona: Se sap el model de cotxe...
Diari de Girona: La poca nitidesa de la...
El Punt: Un 4x4 puja fins a la catedral...
El Punt: Identifiquen el 4x4 que...
TV3: El vídeo de la notícia
-------------
Això només és el principi...

SMS

*Que el 2007 us porti felicitat, salut, amor i alegria. Bon Any Nou.
*Ojalá las pulgas de mil camellos egipcios infesten el culo de quien intente joderte el 2007 y que sus brazos sean tan cortos que no pueda rascárselo. Feliz Año.
*Que la bendición de Dios descienda sobre todos vosotros y que el Señor ilumine a un militar de alta graduación que dé un golpe de estado y nos libre de rusos, rumanos, moros, maricones, gitanos, zapateros y gente de mal vivir y vuelva nuestra gloriosa España a ser lo que era. Os deseo Feliz Año Nuevo. Desde el cielo, Francisco Franco.
*La felicitat és l'única riquesa que augmenta quanta més en donem als altres...Sort. Bon Any.
*Els amics són com les estrelles. No sempre hi parles ni sempre els veus, però saps que sempre hi són. Feliç Any Nou.
*Bona Navidat catalans! Em fa goch an al dia da vui dunarus la meva nadala via movil. Dasicharus pau, prusperidat, alegria y molta yoya! Al vostra prasiden, Xusep Montill. Falis 2007.
*Hola soy Sadam. ¿Hacéis algo en Nochevieja? Es que me han dejado "colgao"... Feliz 2007.
*Escoba, escobita, este año la suerte es bonita. Sapo, sapito, este año estará a tu ladito. Si la mala suerte quieres evitar, a 3 brujas ésto debes mandar. Pròsper i joiós 2007.
*Rgala el teu somriure a ki ho mreixi. El teu amor a ki el vulgui, les tves llagrimes a ki t'acompanyi i la tva vida a ki T'STIMI! Bon Any. 1 pto d tot cor.
*Q el año os empiece bn i q tengais menos trabajo. Feliz 2007.
*Te deseo lo mismo que a un cepillo de dientes: mucha pasta, un gran mango y que te cepillen tres veces al dia. Feliz Año Nuevo.
*Feliz Año! Sé que es demasiado pronto, pero conozco a tanta gente, rica y sexy que empiezo por los feos. Je, je, je. Feliz 2007.
*Afali kita amula sola ispa tuta insupuka sula. Acabas de recitar un conjuro que te impedira follar durante el 2007. Feliz y Casto Año Nuevo.
*Déu em va donar a escollir entre estar boníssima o tenir molta memòria. Bona revetlla de Sant Joan.
*Feliz año 2007. Echo de menos tu alegría. Un besazo.
*Bon Any Nou i bones festes. Un petó i una abraçada.
*Els millors desitjos també x vosaltres, q tingueu un any ple d.il.lusions i molta sort. Petonets.
*Bon Any gpos!
*Feliç Any Nou 2007.
---------------------------------
Aquests missatges van entrar als mòbils de Can Vilapou en el temps que aquesta escala va passar d'un estat a l'altre.

El primer sol de l'any

Els amics de la Cobla Baix Empordà m'envien la imatge del primer sol de l'any.
Bon Any 2007 a tothom!